Compte amb l’aldamitis, que s’encomana

De petit, una veïna de cals avis havia tingut càncer de pit —“un mal lleig”, en deien; la paraula era tabú— i hi havia una certa prevenció a deixar-m’hi apropar massa, per si s’enganxava. Òbviament, hi havia un dèficit de cultura bàsica, allà, però em sembla que evidencia la por atàvica al contagi. Només cal veure com tractem els pobres, per posar un altre exemple. Repartir proximitats amb els proscrits és una cosa que certa premsa sap fer molt bé. L’empestat de moda és l’empresari Víctor de Aldama. I qui juga la carta més imaginativa per trobar els sis graus de separació és l’Abc, amb el següent titular de portada: “Sánchez va asseure Aldama amb els seus millors amics”. És veritat que, depèn a quines bodes, un acaba desitjant que pogués haver-hi conseqüències de tipus penal per a qui t’ha endossat aquell cunyat insuportable o la cosina llunyana cotorríssima. Però considerar que el millor peix que pots vendre és que en un acte multitudinari Aldama estava a un radi inferior de tres metres de dos amics de Sánchez i, per tant, això és una prova irrefutable de la corrupció sistèmica del PSOE resulta, francament, disparar massa avall. La mateixa foto mulla la poca pólvora del titular: es veuen dos amics del líder del PSOE entremig d’una munió de gent i, una mica enrere, sense que estigui interactuant amb cap dels dos, el presumpte aconseguidor corrupte.

Agafar la cola Pelikan i intentar enganxar-hi Sánchez costi el que costi està destinat a acabar com els meus tristos treballs de plàstica, on tot quedava pengim-penjam. Hi ha un possible cas de corrupció: cal destinar els esforços a contrastar les al·legacions de qui engega el ventilador i no buscar fotografies d’incriminació més que dubtosa i titulars del tipus “el cosí de la germana de la seva àvia”.