Helena Garcia Melero: “Vaig començar a TV3 que gairebé m’acabava de venir la regla i ara estic en plena menopausa: m’ha volat la vida!”

BarcelonaÉs el rostre de TV3 per definició, si comencem a sumar hores davant la pantalla, fent passar la vida en directe. Helena Garcia Melero ofereix ben poques entrevistes així que, quan va accedir a aquesta, era inevitable intentar fer la mirada retrospectiva a més de trenta anys de carrera i, alhora, intentar trobar no només la Melero, sinó també l'Helena.

Tu eres una projecte de filòsofa, a la Universitat. Fins que TV3 es va creuar a la teva vida. La lliçó filosòfica és que no val la pena planificar res?

— Li preguntes això a algú que planifica molt: no soc de les que improviso en el dia a dia. Vaig fer filosofia perquè vaig quedar captivada per un professor de tercer de BUP. Em va agradar tant que allò em va fer decidir on acabar posant la creu a la Selectivitat per triar quina carrera estudiaria. I, a tercer curs, com que tenia molta inquietud i m’apassiona la gent vaig pensar que periodisme podia ser un bon complement.

Potser la planificadora en tu ja preveia que l’horitzó laboral de la filosofia podia ser magre?

— He de confessar que era una happyflowers, una il·lusa, que no pensava que un dia s’hauria de guanyar la vida o independitzar-se. Vivia a casa els meus pares i era molt nena. Però sí tinc present una imatge: quan anava amb el meu cotxet a l’autònoma passava per davant de TV3 i, des de l’autopista, es veia el bar. I recordo dir-me a mi mateixa: m’agradaria treballar a TV3.

Doncs dit i fet.

— Sí, un dia et presentes a unes proves, t’agafen per sorpresa i la vida fa un tomb. Vaig entrar al periodisme no des dels estudis sinó directament com a professional. La meva primera feina va ser presentar el Telenotícies de TV3, amb només 23 anys. Deixa’m dir-te, Àlex, que tenia tan poca experiència que vaig pensar que els mitjans em demanarien entrevistes, i em preguntarien “I tu on has treballat?”. I jo no havia fet res! Només de Pare Noel pel barri, però no els podia dir pas això! Així que, quan vaig veure que anava superant proves, vaig demanar a Televisió de Cardedeu si hi podia anar de voluntària els caps de setmana... per poder dir a les entrevistes que havia treballat a una televisió. Quina vergonya! (riu)

En aquell càstig es van presentar noms com Gemma Nierga o Glòria Serra, que ja tenien una certa experiència. Què creus que van veure en tu?

— Van veure una noia jove, suposo. I els directors de la casa van destacar en alguna entrevista que veien que tenia una bona veu. Evidentment la càmera em devia estimar. Però sobretot devien veure una persona jove que encara estigués per formar, per fer-ho seguint l’estil de la casa.

“Han agafat la nena guapa”. Això va sortir publicat en premsa, l’any que debutaves. Has hagut de lluitar molt contra aquest prejudici pel fet de tenir una presència física determinada?

— Sempre. I sobretot al principi, però això a mi em va servir d’estímul per mostrar la meva vàlua i la meva manera de fer. I crec que és una cosa que m’ha acompanyat fins ara.

Trenta-dos anys després fent pantalla de manera quasi ininterrompuda, ja no deus sentir que has de demostrar res.

— És que jo m’ho demano a mi mateixa. Diàriament. Sempre és com un primer dia: soc absolutament autoexigent, de manera malaltissa.

Has comptat mai quantes hores portes de pantalla?

— No, però cauria de cul, perquè és una barbaritat.

Fent números molt a l’engròs, deuen rondar les 20.000.

— Des que vaig fer el salt d’informatius a programes, la mitjana diària meva no ha baixat de les tres hores i mitja. I et diré més: a mi, que siguin tres hores i mitja no em fa restar ni un gram d’exigència. Cada donapàs ha de ser fi, polit i net. Tot té la mateixa importància: el donapàs de la méteo o una entrevista amb la Irene Montero. Com que la gent no està tres hores i mitja mirant la tele, no saps quin fragment enganxaran, així que tots han de ser rigorosos i ben fets.

Al principi vas acompanyar Salvador Alsius al capdavant d’un nou Telenotícies que se n’anava a l’hora i mitja i volia trencar la cotilla de l’actualitat. No sé com ho recordes tu, però ell ho va passar malament, amb problemes d’encaix amb la direcció d’informatius i part de la redacció. El format, a més, no va acabar de funcionar.

— A mi em van protegir de tot aquell trasbals, perquè prou feina tenia amb mi mateixa. Jo era una noia que acabava d’arribar i que no sabia si demà passat em fotrien fora. La primera entrevista que faig és a uns nens d’una coral i els pregunto: “Què voleu ser de grans?”. Una nena em diu: “Jo vull ser periodista!”. I jo li responc: “Ai, a mi també m’hauria agradat ser-ho!”. Parlava ben bé el meu subconscient! El primer dia pensava: “Jo aquí no duraré gens!”. Alguns diaris havien destacat la bona veu, però, del pànic em vaig quedar completament afònica. Després del meu primer TN, vaig sortir del plató plorant.

El projecte es va tancar al cap de pocs mesos. Però no et van fer fora.

— Em van posar al Comarques i allà vaig estar la mar de bé, em va servir de rodatge. Com que jo sabia que el meu recorregut no era el lògic, perquè tots els meus companys havien fet ràdio primer i després televisió, vaig trucar a Ràdio Estel, pensant en un lloc en el qual es pogués fer ràdio gratis, i em vaig inventar un programa d’entrevistes la nit de diumenge. I, un temps després, ens el va demanar Ràdio Barcelona.

L’any 2004 es produeix el gran gir de la teva carrera a TV3.

— Torno de la baixa de la meva filla, faig aquell cap de setmana de bojos perquè era el de l’11-M, i el Cuní em truca mentre jo estava sopant una orada, ho recordo perfectament. “Vols venir a fer un programa amb mi?”. Li dic que sí i ell m’alerta: “Que sàpigues que no et deixaran”. L’endemà vaig anar a parlar amb el cap d’informatius. I efectivament, no volien. Crec que és la vegada que he forçat la màquina, jo, a TV3.

I ara que has fet quasi dues dècades de magazins, t’has plantejat tornar a informatius?

— No, no m’ho he plantejat. Mira, quan fas un Telenotícies, tu ets un periodista que treballa amb tota la maquinària de la redacció d’informatius de TV3, que és una passada, trasllades l’actualitat a la gent i això és un autèntic privilegi i una grandíssima responsabilitat. Però, passant a fer programes, jo m’he desinhibit com a persona. Fent programes passes a ser tu. Ara em costaria molt reprimir-me. Soc com soc, per bé i per mal. I a mi m’apassiona fer programes: has de ballar tots els ritmes i fer improvisació contínua.

En homenatge a Cuní, doncs, què et fa dir prou, prou, prou, prou, prou?

— (Hi pensa). Home, algú pesat! Algú que se’m fa avorrit... prou, prou, prou!

A la vida o a la tele?

— A tot arreu. Els rolleros, els que s’enrotllen i no aporten res, prou. A la tele necessitem gent que digui coses interessants i experts que s’expliquin el màxim de bé, però de forma concisa i sintètica.

Has conegut deu directors diferents de TV3. Ara em diràs que t’has entès bé amb tots ells.

— Àlex, jo estic a la trinxera, jo estic al plató. Zero despatxos. Si totes aquestes hores que hem calculat de tele miressis quants minuts els he passat al despatx... No arribaria a una hora. I és el meu lloc: estic amb la manguera, abaix, amb els companys de plató, de realització i amb l’equip de la redacció. És la meva vida.

Hi va haver un parèntesi d’encara no un any, en què vas marxar a El Periódico.

— Tornava a ser amb el Cuní, després de la segona filla. I em va trucar el Rafa Nadal: “Vols venir amb mi a fer de directora de comunicació d’El Periódico?”. Tal com m’ho va proposar, vaig dir-li que sí, allà mateix. També em van trucar des de Madrid, però aleshores tenia la filla petita, marxar a Madrid era deixar el seu pare sense la filla, i això no em semblava just. Així que sí que vaig anar a El Periódico, on tenia un despatx, una secretària... Però no era el meu món.

Quan te n’adones que no ho és?

— Al cap de poc més de mig any! Un dia, em truca la Mònica Terribas i em proposa un programa a la una de la matinada. Jo li dic, vinga, Mònica, fem-ho. I, al cap d’un mes, sé que estic embarassada del tercer fill. Vaig al seu despatx i li dic: “Mònica, és impossible. No puc pas fer un programa embarassada a quarts de dues de la matinada”. “I tant que pots!”, em va dir ella. I apa, fins els vuit mesos! Suposo que això evidencia que jo soc de plató, no de despatx.

Has estat tant de temps mostrant-te a la càmera, que em pregunto com deu ser la Melero quan tanca la porta de casa, penja la jaqueta i torna a ser l’Helena.

— Ja et pots fer una idea de com soc, no? Soc molt transparent. És a dir, evidentment, davant de determinats comentaris en directe no expresso determinades coses.

Un magazín obliga a una certa amabilitat i empatia. Impossible estar sempre de bon humor.

— Esclar...! Però és que jo soc així, em sap greu dir-ho. Soc amable amb la gent, molt respectuosa, intento cuidar molt els meus amics...

Per això preguntava pels moments d’introspecció més íntima, amb la càmera apagada.

— Tinc tres fills i potser la meva dedicació professional ha fet que no hagi pogut dedicar-los tot el temps del món. Pot ser que els hi hagi faltat en algun moment. I això és una cosa que em sap molt greu, perquè la vida passa molt ràpid. Tot d’una, dius: però si tinc ja tres fills adolescents, ben grans! Ja tinc cinquanta-cinc anys? Vaig començar a TV3 que pràcticament m’acabava de venir la regla i ara estic en plena menopausa. M’ha volat la vida, hòstia! I d’aquí deu anys m’hauré de jubilar?

Et fa por haver viscut la vida al plató? L’estudi representa la realitat però no és la realitat.

— No, no, sempre dic que la tele és la vida mateixa. El plató és com aquelles cases de nines en miniatura, com la que té la meva mare. La tele és un reflex del que passa a la vida.

Un reflex intensificat i augmentat, sense els temps morts, cosa que ja et deu anar bé.

— Per això, que és la vida mateixa. A vegades hi ha gent que ve nerviosa i jo els dic sempre “Però que no els hi han dit, que estaran amb mi?". Els dic: “Estarem com a casa”. I després em diuen que és veritat, que els acompanyo. És que vull que estiguin molt còmodes: m’han explicat moltes més coses des de l’amabilitat que des de la tensió. I m’ha passat amb gent del carrer, amb metges, amb polítics. Te n’adones que estan explicant coses que potser no preveien explicar. Soc tafanera, eh? Però no soc la típica que burxa i burxa.

Acabes de fer la Marató, t’hem vist fer campanades, cantar, ballar... Què et falta per fer, a TV3?

— És que el que m’agrada fer és el que faig.

I a fora?

— No, no m’ho plantejo. Jo, treballant a TV3, tinc la sensació que jugo a la gran lliga de les televisions. No estic en una televisió autonòmica. Estem al top de les teles, punt, treballo allà i per a mi és fantàstic.

Has travessat el Procés fent pantalla a una TV3 sota mil focus. N’has sortit amb esgarrinxades?

— No l’he travessat amb esgarrinxades, però sí amb dolor. I amb molta inquietud pel que estava passant i pel que podia passar. A partir del 2018 vaig entrar al Tot es mou, venint del Divendres, així que vam fer tot el judici del procés en directe. Molt bèstia, el que s’ha viscut aquí és molt bèstia. Ho vaig viure amb molta tristesa. I segurament se’m notava.

Et va afectar l’enrenou per aquell vídeo en què se’t veia en una festa a casa de Pilar Rahola on hi havia també el major Trapero, Jan Laporta, Carles Puigdemont i molta altra gent entonant la cançó Let it be?

— Imagina, estàs a casa, et truca una amiga i diu: "Vols venir a dinar?". "Ah, perfecte, què porto?", li dic jo. "El que vulguis!", em respon. "Doncs faré una coca de recapte". I llavors em diu: "Ah, per cert, que vindrà tal, tal i qual". Ostres que fort! Vaig cap allà. Que a partir d’això algú ha pogut fer alguna associació amb mi? Doncs algú segur que ho farà, però és que si demà me’n vaig a dinar amb algú altre, algú també m’associarà aleshores amb l’altre. Però no era res més que un dinar a casa d’una amiga, que algú va gravar. Ara, quan vaig arribar a casa meva, no sabia què estava passant a Twitter! Era l’estiu i estava bastant despistada.

Completa la frase: “La política a Catalunya...”

— Hòstia...

“La política a Catalunya hòstia”. Està bé.

— (Riu). A veure. “...necessita més encaixades”.

Un periodista hauria de poder mostrar les seves conviccions, si exerceix des de la neutralitat? No és més honest que pretendre que som éssers asèptics?

— Jo estic tan empeltada de periodista de mitjà públic, que treballant els temes intento ser el màxim de neutral possible. Jo em dedico sobretot a tirar la bola, a les entrevistes, i a repartir joc a les tertúlies. Les meves conviccions les comparteixo amb la família i amb els meus.

Coneixem ta mare pels consells sobre les croquetes, hem vist els teus embarassos... I, al programa Al cotxe de l’Eloi Vila vas explicar que separar-te del pare dels teus fills va ser la decisió més dura de la teva vida. Et consideres una dona valenta? La Melero riallera potser oculta aquesta Melero més ferma.

— Jo sempre dic que soc una cagada. Però la meva mare em diu que soc molt valenta. Home, una decisió com aquella és la més bèstia que he pres, sí. (Pausa) Però no voldria parlar molt d’aquest tema.

No cal. Només voldria preguntar-te com entomes, en moments així, seguir tenint hores i hores de directe.

— Tots tenim problemes, a la vida. Quan passo la targeta pel control d’accés, he de deixar fora els problemes. La nostra feina és d’equip per excel·lència i el meu és me-ra-ve-llós, una autèntica passada. El que jo vull en l’ambient de treball és transmetre energia positiva. Bon rotllo. Ganes. Tot el que és negativitat, sisplau, fora de plató. Que no ens afecti el que portem a la motxilla, de casa.

Però com es fa?

— Recordo un fet una vegada, embarassada. Vaig saber que tenia unes pèrdues just abans d’entrar al plató. I vaig entrar al plató i me'n vaig oblidar. I, després, vaig anar a avortar. És que és una dinàmica pròpia molt forta. I et diré més: els dies xungos, poden acabar resultant els més happy a la pantalla. Perquè sobreactues, esclar.

Tens rutines, abans d’entrar a plató?

— Ui, si entrem en el món TOC...! Tinc les meves coses, sí. Jo funciono com les agulles del rellotge: entro per aquest costat, surto per l’altre. I tinc la meva manteta, que m’acompanya a tot arreu. I tinc el meu boli, que també m’acompanya a tot arreu. Però poca cosa més: de moment encara es pot aguantar. Però es nota! Perquè tinc el convidat aquí, per exemple, i jo hauria d’entrar per l’altra banda, així que el convidat deu pensar: “Però on va, ara, aquesta?”.

Ets hipocondríaca? Algú m’ha revelat que alguna vegada, si entrevistaves un metge, li traslladaves preguntes teves fent-les passar com si fossin de l’audiència.

— Això t’ho ha dit el Cuní!!

Ni confirmo ni desmenteixo.

— Això ens passa, sí. És que són tants temes, que aprofites i fas allò de “Una amiga em va explicar una vegada”...

En honor a l’estudiant de filosofia que vas ser. Quin és el sentit de la vida, en una píndola?

— (Pausa llarga). Doncs mira... Ara i aquí, no hi ha res més. I a cada moment, ara i aquí. Gaudeix del moment.

Tens creences?

— Tinc una creença, tot i no ser practicant. Tot és tan potent, tan fort... No sé si és perquè, a casa, hem estat educats en la catequesi i la meva mare és catequista dels caputxins de Sarrià de tota la vida. Alguna cosa hi deu haver, penso.

Però, per si de cas, ara i aquí.

— Ara i aquí. Braçada a braçada.

Parlant de braçades: ets una nedadora consumada.

— És bastant important, en el meu dia a dia. Des de fa quatre o cinc anys que nedo molt. I m’ajuda en la feina. Nedo a mar obert i fem tirades llargues, de quilòmetres. Això em dona la disciplina d’avançar braçada a braçada per completar les marnatons.

Marnatons?

— Són de sis quilòmetres i mig.

I quan es triga?

— Actualment la faig en 2 hores 13 minuts.

Tres hores i mitja de programa, dues hores llargues nedant... a tu els esprints no t’agraden gaire, no?

— És que si ho analitzes, diu alguna cosa, oi? Les marnatons, moltes hores de tele, tres fills, fer periodisme i filosofia... és tot molt intens. No sé parar quieta, la veritat. I el nedar m’ajuda a dosificar. Quan em tiro a l’aigua no penso en el quilòmetre sis i mig, perquè aleshores em podria col·lapsar.

Com vas començar, amb la natació?

— On he estiuejat sempre, que és Cadaqués, vaig veure que tothom nedava i vaig dir: "Va, ho provarem!". Sempre he fet esport: córrer, spinning, tenis... Cada dia una mica. I em va semblar que aquest era un esport que em posaria en contacte amb el mar –ho soc molt, de mar– i que em donaria una flexibilitat i un no-impacte que m’aniria bé. He trobat un esport que s’ha convertit quasi en una addicció.

Quin tipus de pensament sobrevé quan portes ja més de dues hores intentant no enfonsar-te?

— Quan nedo a la piscina, faig dos mil metres d’entrenament. Són 80 piscines, sense parar. I penso que cada piscina és un any de la meva vida. Començo la primera, i és el primer any. No en recordo res, esclar. Del segon, poca cosa. Del tercer, anar a casa dels meus avis, una casa que després no van tenir. Fins que arribo a l’edat actual: a la piscina 55 faig un sprint. I de la 56 a la 80 vaig més tranquil·la, fins completar l’entrenament.

De la mateixa manera que recordes el passat, projectes el futur?

— El projecto, i tant. Com serà la meva vida? Em jubilaré als 65, als 67? Més endavant? I quan faig aquest exercici, me n’adono que no queda massa, perquè el temps que trigo entre 55 i 80 no és tant. I penso: hòstia, que ràpid passen aquestes últimes.

Abaixes el ritme, per allò d’alentir el curs del temps?

— Sí! Bé, això i que porto 55 piscines i estic més cansada!

El mar, la vida...

— A l’estiu, vaig a nedar sola sovint. I és com la vida. Tu al mar, comences a nedar i pots tenir un mar plàcid. I la vida pot ser plàcida. Però et pot venir una medusa i et fa un ensurt. Altres vegades tens el mar a favor i notes que avances sense saber per què i tot flueix. I hi ha moments en què tens el mar de cara: has de tirar per dins i sortejar les onades fins a trobar la zona arrecerada. I, en altres moments, veus una estrella de mar i et saluda. I saps que hi ha una estrella de mar a la teva vida, que també protegeix.

Fa venir ganes de posar-se el banyador i engegar a nedar ara mateix.

— Escolta: prova-ho.