Els 10 especials de comèdia més potents del curs

BarcelonaA mesura que les restriccions pel coronavirus s'han anat aixecant, els còmics s'han atrevit a tornar als escenaris i presentar les seves noves propostes davant del públic. Al llarg del curs, hi ha hagut una bona collita d'especials, impulsada en bona part per Netflix, que continua fent bandera de la seva aposta pels monologuistes. Una altra tendència que s'observa és com la diversitat de subgèneres va en augment: des de les provocacions a l'humor negre, des de l'acudit per l'acudit fins a les proclames clarament polítiques. Aquesta és una selecció d'alguns dels especials estrenats aquesta temporada que han resultat més rellevants, a vegades a pesar dels seus autors, per les polèmiques que els han acompanyat.

Ali Wong: Don Wong (Netflix)

És difícil ser més confrontacional que Ali Wong. Dotada d’un estil rabiós i una posada en escena hilarantment agressiva, la còmica ha subvertit el clixé de mare tigre per fer un humor en defensa de les dones poderoses i el preu que han de pagar per viure en un món masclista. La humorista excel·leix en l’humor sexual, explicat sense cap eufemisme. A Don Wong, per exemple, s’encara amb els homes del públic per dir-los que molt probablement mai han rebut una fel·lació –ella usa altres paraules– d’algú amb molts més diners que ells. I que es perden una experiència increïble. “Si té les aptituds per guanyar diners, poder i respecte, ¿no creieu que tindrà un bon reconeixement de patrons?” La còmica revela les seves fantasies més controvertides, amb l’ànim de demostrar al seu públic femení i feminista que els seus desitjos han de poder ser expressats sense por a ser censurats políticament. I certament de fluids no en falten, en aquesta hora exuberant de comèdia.

Jerrod Carmichael: Rothaniel (HBO Max)

El subgènere confessional ha guanyat enters en els últims anys gràcies a abordar des de la comèdia situacions complicades, com en el ja mític Nanette de Hannah Gadsby. Jerrod Carmichael va atrevir-se a sortir de l'armari en un especial de comèdia gravat en un entorn íntim pel també còmic Bo Burnham. L'humorista detalla els conflictes que li ha comportat ser home, negre i homosexual en un monòleg que inclou uns quants acudits, però que excel·leix paradoxalment en els silencis i la proximitat que aconsegueix amb l'espectador. Tot això mentre perfila un retrat hilarant però tendre de les peculiars relacions interpersonals en el si de la seva família.

Ricky Gervais: SuperNature (Netflix)

Un dels primeres espases de la comèdia va estrenar nou especial, envoltat de polèmica –o calculada promoció– per alguns comentaris sobre les transsexuals. Ja en l'últim xou Gervais reivindicava la llibertat de fer broma sobre tots els afers i aquest Armageddon insisteix en la necessitat de saber descodificar la ironia per entendre que un acudit sobre un col·lectiu no necessàriament denigra aquell col·lectiu, segons la seva visió. Tot i que a estones reiteratiu respecte a muntatges anteriors, Gervais continua tenint una de les mirades més incisives sobre la hipocresia social (i un dels riures més contagiosos).

Dave Chappelle: The closer (Netflix)

Les crítiques per transfòbia també van envoltar l'estrena de The closer, el sisè i últim especial de Chappelle per a Netflix. La plataforma va defensar el comediant, tot i les múltiples crides a la cancel·lació i també a pesar que treballadors de Netflix van fer una marxa davant les oficines centrals per mostrar el seu malestar. El monologuista feia humor comparant la discriminació que pateixen els afroamericans amb la discriminació del col·lectiu LGTBIQ+ i assegurava que ser homosexual no et salva necessàriament de ser un racista. Un altre acudit polèmic consistia en explicar que havia contret covid, però de manera asimptomàtica, i dient que això l'igualava a Magic Johnson i la seva infecció per VIH. El còmic també feia una anàlisi crítica del moviment Me Too, ja que al seu parer està contaminat per la hipocresia de certes celebritats.

Bo Burnham: Inside outtakes (YouTube)

A finals del curs passat, Bo Burnham va publicar Inside, un especial de comèdia formalment trencador –estava gravat tot en una habitació– que narrava el deteriorament mental fruit del confinament a través d'unes cançons farcides d'observacions enginyoses i referències culturals contemporànies. El resultat era tan bo, de fet, que el còmic ha publicat recentment una hora de materials descartats que segueixen supurant talent. El recopilatori no és tan rodó com el seu precedent, però, a canvi, permet veure entre bambolines com es va gestar un àlbum que ha fet història de la comèdia. Burnham aconsegueix fer un existencialisme lleuger, si això no és un oxímoron, en què els protagonistes de les seves cançons són sovint esclafats per les modes culturals i la tecnologia. La posada en escena i la presència de Burnham acaben fent que aquest escampall de retalls tingui tanta qualitat com per poder figurar en aquesta llista.

Taylor Tomlinson: Look at you (Netflix)

Amb 28 anys, la californiana Taylor Tomlinson ha gravat ja dos especials de comèdia per a Netflix, després d’haver-se foguejat a la televisió convencional fent col·laboracions. L’últim espectacle seu es diu Look at you i, de nou, aborda qüestions de salut mental, en aquest cas a partir de la seva pròpia experiència al ser diagnosticada amb un trastorn bipolar. Un altre element recurrent –i que no falla en aquest especial– són les tensions amb la seva família, molt devotament cristiana. Un dels encerts de Look at you és que aconsegueix parlar dels aspectes més complicats les de malalties mentals, com ara l’impacte en les relacions sentimentals i sexuals, amb intel·ligència i profunditat, però omplint la narració del seu viatge d’acudits amb prou mala llet. Tot plegat, amb un biaix feminista i una crítica intensa contra la cultura de la imatge i de la sexualització que afecta especialment les dones.

Tig Notaro: Drawn (HBO Max)

Una de les llegendes vives de la comèdia americana, Tig Notaro, ha firmat aquest curs l’especial de comèdia més arriscat des del punt de vista formal: en comptes de veure la seva actuació, l’espectador en sent l’àudio, però totes les imatges són dibuixos animats que intercalen fragments de la representació sobre l’escenari amb la versió cartoon de les històries que explica, amb el seu habitual estil poc afectat. L’humor neix, de fet, del contrast entre el desapassionament amb què explica com li van extreure els queixals del seny i les coses surrealistes que li passen pel fet de fer-ho sense ningú al costat. L’espectacle en realitat és de fa quatre anys, però és ara que HBO Max el presenta amb aquest filtre que han afegit diversos animadors. Un dels fets colpidors que ha narrat Notaro és la doble mastectomia sense reconstrucció a què es va sotmetre i a Drawn aborda de nou aquest episodi de la seva vida.

Norm Macdonald: Nothing special (Netflix)

A Norm Macdonald li van diagnosticar una leucèmia el 2012, que mai no va revelar més enllà del seu cercle més íntim. El còmic va morir el setembre del 2021 i Netflix va presentar fa unes setmanes Nothing special, un singular especial de comèdia que va voler deixar gravat abans de morir. Es tracta d'un xou gravat a casa seva, sense públic, amb una única càmera mantenint un primer pla fix i ple de referències que adquireixen noves capes de significat un cop coneguda la seva malaltia terminal. Tot i que feia temps que havia deixat de ser l'avantguarda de la comèdia, Macdonald va ser un dels presentadors del noticiari satíric Weekend update, del Saturday night live, a banda d'un actor de doblatge reconegut.

Modgi: Mític (Magigarcia.com)

L'escena de comèdia en català està en voga i diversos humoristes giren ja pel país amb un xou individual d'una hora. Però Modgi ha estat el primer a anar un pas més enllà i filmar el seu espectacle, per convertir-lo en un especial de comèdia, que es distribueix a través de la seva web (Magigarcia.com). El resultat és Mític, un monòleg que beu d'alguns dels referents americans més cèlebres, sobretot quan fa una reivindicació de la capacitat de l'humor per enfrontar-se a tots els temes, per espinosos que siguin. El tret distintiu, esclar, és que el xou adapta aquest discurs general al marc local i van caient en cascada acudits sobre els atemptats de la Rambla, TV3 o la decepció del post-Procés.

Jimmy Carr: His dark material (Netflix)

Al principi de l'espectacle, Carr avisa que alguns dels acudits són d'aquells que poden acabar carreres professionals. I gairebé ho aconsegueix, amb un fragment en què deia que quan es parla de l'Holocaust "mai esmenten els milers de gitanos que van ser també morts pels nazis": "Esclar, no ho fan perquè ningú vol parlar dels aspectes positius". La provocació, irònica, buscava assenyalar les diferents classes que hi ha dins dels col·lectius oprimits i la hipocresia social que hi ha quan es parla d'aquest assumpte en què uns morts semblen tenir més valor que d'altres, però li va costar queixes de les entitats representatives del poble gitano. És un exemple de la voluntat sacsejadora d'un dels còmics més esmolats i amants de l'humor negre. El britànic Jimmy Carr, i la seva peculiar riallada aspirada, demostra un cop més que és un dels millors rematadors d'acudits, que té una capacitat d'improvisació enorme quan interactua amb el públic i la seva defensa a ultrança del dret a riure. "Un acudit sobre la cosa dolenta no és la cosa dolenta", recorda a l'inici, a mode d'advertiment.