Un altre ferro roent per intentar igualar Bildu a ETA

Drama a La Razón perquè en un cartell electoral de Bildu hi ha una E recargolada que recorda el rèptil de l’emblema d’ETA. Cal tenir molt bona voluntat per veure-ho. De fet, el diari a la web no hi inclou la fotografia del cartell: ho fia tot a un acte de fe. L’he trobat i pot recordar-lo, encara que animal i lletra miren en direcció contrària. Però veure-hi una apologia d’ETA com intenta fer el diari –i l’entitat que hi ha darrere de la denúncia que ha originat l’afer– obeeix a la vella tàctica de mantenir l’extinta banda viva en l’imaginari col·lectiu i la ferida oberta a perpetuïtat, o com a mínim mentre aporti rèdit polític. Per cert, l’animaló del diguem-ne logotip, a parer d’algun dirigent, evocava la via política, caracteritzada pel meandre i la ziga-zaga, no la violència. El meu article, per cert, no conté cap lletra típica del plural en català: encara diran que reivindico el rèptil etarra i algun jutge tronat m’enviarà directe a la garjola.

I senyora

Un titular (ja corregit) al digital Principal: “Jair Domínguez, la seva nòvia i Marc Ribas, al nou videoclip de Lildami”. Bé, ja em permetrà la parella que esbombi un detall íntim, però l’ocasió s’ho mereix. Resulta que la nòvia té nom. I més encara: té prou projecció pública –és una de les tres presentadores del programa El búnquer, de Catalunya Ràdio– com perquè sigui ofensiu esbandir-la com “la nòvia”, amb tot el que suggereix d’apèndix més o menys prescindible. Probablement no hi havia mala fe, sinó només un efecte habitual entre la ramada periodística: prendre’s a un mateix com a patró or de la fama. Si jo no el conec, no el coneix ningú i cal identificar-lo més enllà del nom. Però per escletxes com aquestes s’escola també el micromasclisme.