La clau de l’èxit de 'Joc de cartes'
Aquest dimecres Joc de cartes va aconseguir la millor quota d’audiència de la seva història. Un 27,6% i 529.000 espectadors. Buscar els millors calçots a Madrid afegia un component morbós al joc: la intriga per comprovar si a la capital d’Espanya s’hi pot menjar un plat típicament català en condicions i amb una bona salsa on sucar-los.
El concurs gastronòmic és un dels grans programes que ha tingut mai TV3. Potser hi ha edicions en què l’equilibri entre restaurants enfrontats està una mica descompensat. Però més enllà de la rivalitat per la qualitat de l’establiment, Joc de cartes sap entretenir sense infantilismes. Hi ha emoció, tensions, passió, fracàs, conflictes i superació d’obstacles. Connecta amb qualsevol generació perquè tothom comparteix l’experiència de menjar. Valorar l’aliment és un acte instintiu. Quan la càmera ens mostra l’instant en què els plats es posen a taula, el punt de vista coincideix amb la manera que ho veiem nosaltres quan ens serveixen un plat en un restaurant. Aquesta mirada des de dalt que ens provoca un impacte inicial. Aquell moment en què, amb un sol segon, ja sabem si l’hem encertat a l’hora de demanar o si ens provoca una decepció. Joc de cartes ens converteix en petits jutges. Juguem i opinem des del sofà.
El programa ha sabut crear un llenguatge propi. Quan els concursants visiten la cuina, ja sabem què passarà quan algú aixeca el braç per passar els dits per la campana extractora de fums per trobar-hi greix. Quan algú allarga el coll per flairar el plat, ja esperem sentir els cants tribals. L’efecte de so subratlla aquella conducta atàvica compartida d’ensumar el menjar per fer-ne una primera valoració qualitativa.
Joc de cartes és un dels pocs espais televisius que no és ràdio a través de la pantalla. En altres programes, l’espectador es pot posar d’esquena a l’aparell de tele que pot seguir perfectament el que hi passa. En canvi, en el concurs dels dimecres, la imatge és imprescindible. I no només per observar la cuina o els àpats. És essencial per desxifrar el joc. Ens demana una actitud activa: hem de descodificar les mirades dels restauradors i del presentador. L’espectador se sent motivat a interpretar allò que és implícit en les dinàmiques relacionals del grup. Expressions facials, llenguatge no verbal, mostres d’autocensura i fins i tot llegir entre línies en alguns dels eufemismes que Marc Ribas fa servir per esperonar els concursants a parlar o per donar pistes a l’audiència sobre en què s’ha de fixar. Amb l’experiència que donen les sis temporades, l’audiència ha après a entendre les reaccions del xef de TV3. Les seves preferències, la manera que té d’observar el producte i l’ull clínic a l’hora d’endevinar alguns nyaps culinaris. Ribas sap navegar entre el rol còmplice de l’esforç que implica portar un restaurant i el rol una mica intimidant quan detecta qui no dignifica l’ofici.
Joc de cartes no ens està parlant només de gastronomia. Cuinar és també seducció en el sentit més ampli. En realitat és un joc sobre la conducta humana. I aquesta és la clau del seu èxit.
