La clatellada que no t’esperaves trobar a Netflix

Adolescence (Adolescencia) és, sens dubte, la millor sèrie que s’ha estrenat en els últims mesos. No te l’esperaves a Netflix, per l’enfocament narratiu que va més enllà de l’acció, per la voluntat d’exploració social i per la tècnica fílmica que determina el ritme. Creada i protagonitzada per l’actor Stephen Graham, és un drama familiar que arrenca quan la policia esbotza la porta d’una casa per detenir el seu fill de tretze anys, acusat d’assassinar una companya de l’escola. La història es desenvoluparà en quatre capítols: la detenció, la investigació de la policia a l’institut, una sessió del Jamie amb la psicòloga i, finalment, els esforços de la família per tornar a la rutina malgrat l’estat de devastació. La sèrie recorda la pel·lícula Hem de parlar d’en Kevin, de Lynne Ramsay, basada en la magnífica novel·la de Lionel Shriver, en què ens endinsem en les circumstàncies familiars d’un adolescent que ha provocat una massacre en el seu institut. En tots dos casos, la ficció ha vingut motivada per històries reals que irrompen en els mitjans de comunicació i que ens obliguen a preguntar-nos per les causes d’aquestes atrocitats.

Això és el que explora i explica tan bé Adolescence –que trobareu amb l’opció de subtítols en català–. La sèrie s’allunya dels detalls del crim. De fet, l’escena de l’assassinat només la veurem en un pla secundari. Als creadors de la sèrie no els importa el com sinó el perquè. Aprofundeixen en les reaccions dels protagonistes. La càmera observa intentant desxifrar les causes que poden portar un nen de només tretze anys a matar una companya. Què pot passar en el si d’una família treballadora, estructurada, de classe mitjana, implicada en el benestar dels seus fills, per acabar patint una situació com aquesta? Les inèrcies invisibles que heretem dels progenitors, l’educació emocional i les seqüeles de la masculinitat mal entesa, la crisi del sistema educatiu, la pressió social de les xarxes i les dificultats per digerir les transformacions socials emergeixen al llarg dels quatre capítols. Adolescence demana a l’espectador una actitud gairebé escrutadora. Et fa fixar en el llenguatge no verbal dels personatges, en les seves mirades, en els seus silencis i en la manera com interaccionen entre ells. El guió insinua i cada espectador és lliure d’interpretar els fets. La feina de direcció de Philip Brantini i unes actuacions magistrals de tot l’elenc, en què destaca la d’Owen Cooper encarnant el nen protagonista, ens aboquen a un relat hipnòtic que indueix a consumir la sèrie amb voracitat malgrat la dificultat posterior per pair la història. Tots els capítols estan rodats en pla seqüència, una filigrana tècnica d’elevada complexitat fílmica, que en principi és innecessària però contribueix a esponjar el tempo narratiu. Implica unes transicions que faciliten la reflexió tant dels personatges com de l’espectador, apel·lant a aquesta necessitat de fer-se preguntes i anar trobant petites respostes. Adolescence és una clatellada inesperada. Un cas que serveix per pensar en el llegat emocional que estem deixant a les generacions més joves.

La brutal minisèrie britànica que glaçarà la sang dels pares