Clara Jiménez Cruz: “No vull que sigui una institució de l’Estat qui decideixi què és la veritat”

BarcelonaFa dues setmanes, Facebook va incorporar Maldita.es (i també Newtral) al seu equip de mitjans verificadors. Parlem amb Clara Jiménez Cruz, fundadora d’aquesta web -en vies de convertir-se en fundació- que es dedica a desemmascarar les desinformacions.

Com funciona la relació de Maldita.es amb Facebook?

La nostra feina, en realitat, no ha canviat i hi apliquem la mateixa metodologia. Ara, a més de desmentir desinformacions, ho marquem a la plataforma perquè alerti els seus usuaris. En tot cas, Facebook no fa encàrrecs concrets de verificació, sinó que senzillament ens permet veure quins continguts detecta l’algoritme susceptibles de contenir falsedats. O bé ens assenyala continguts que als mateixos usuaris els han semblat sospitosos.

Quan parlem d’aquesta figura, la del verificador, sovint recorrem a l’anglicisme fact checker. Com és que aquest perfil no està present a les redaccions d’aquí?

A Espanya no tenim la cultura de la verificació que hi ha als països anglosaxons. Primer era una figura interna: els fact checkers dels Estats Units treballaven per contrastar la feina de la redacció abans de servir-la al públic. Ara s’ha convertit també en una figura externa que verifica informacions però que també avalua la factualitat de les declaracions dels polítics. D’altra banda, suposo que hi pesa el fet que a Espanya estem més habituats al periodisme declaratiu i de fonts. I, esclar, jo no puc desmentir la font protegida d’un periodista.

¿Citar una font anònima és una manera d’assegurar-se precisament que ningú et desmentirà?

Bé, suposo que és una manera de fer, però jo crec que la professionalitat dels periodistes no està en dubte. La immensa majoria no menteixen. Una altra cosa és que te la colin. I si una font diu una cosa, cal trobar-ne dues més d’independents que ho corroborin.

El mòbil és una eina de desinformació massiva.

Hem perdut el sentit de l’orientació sobre el que consumim mediàticament. Nosaltres en diem l’àncora. Quan senties els xiulets de les hores en punt a la ràdio, sabies que vindria un butlletí amb notícies. O quan obries un diari. Ara reps un missatge de WhatsApp d’un retall que no saps si pertany a un mitjà de comunicació o a una web desinformativa. Com que no hi ha context, costa més calibrar-ne la credibilitat.

Qui i per què desinforma?

Dir qui és complicat: no sempre és evident. Però el perquè sí que el tenim apamat, i hi ha sobretot tres motivacions. La primera, per maldat o divertiment: per veure fins a quin punt ets capaç de viralitzar una història. La segona, perquè dona diners. Com que el model de negoci a internet es basa en el volum de visites, com més et cliquen, més benefici. I la tercera motivació és per qüestions de tipus ideològic.

Estem a les portes d’unes eleccions generals espanyoles. ¿Espanya és vulnerable a la desinformació política com ho han sigut els Estats Units, el Brasil o Mèxic?

Ningú està protegit davant d’un fenomen nou. Les armes que necessitem són educatives. Caldrà alfabetitzar la població des del punt de vista mediàtic, però això requereix temps. Ara bé, algunes estadístiques suggereixen que els espanyols formen part dels europeus més conscients de la presència de desinformacions.

La batalla entre l’independentisme i l’unionisme ha esperonat també l’existència de fake news. Quin dels dos bàndols n’utilitza més?

Està molt repartidet... No és que no em vulgui mullar. El pic més gran de desinformació el vam viure arran de l’1-O i allà vam veure de tot.

A vegades, acusar de fake news és una manera de negar la major. Penso en com s’ha negat la violència policial de l’1-O per alguna imatge aïllada que desinformava.

Nosaltres sempre portem l’assumpte a les dades i als fets. En aquest cas concret, no ho tenim analitzat. Després, hem de tenir present que el fact checking s’ha de cenyir a definicions específiques. Ens vam trobar un mem que deia que Espanya era el primer país d’Europa on la dreta pactava amb la ultradreta. Jo això no ho puc verificar o desmentir, perquè abans hauria de definir què és ultradreta.

Però, en sentit més general, deu detectar que els polítics sucumbeixen sovint a la temptació d’esbandir qualsevol informació contrària tractant-la de fake news.

Ho estan fent. I és un perill per a la democràcia. Quan els mitjans publiquen la conversa de la ministra Delgado amb Villarejo, tots els periodistes estan d’acord que es tracta d’un fet noticiable. Per tant, si una portaveu política diu que les converses són fake news, està atacant el periodisme. I està atacant també la seva funció de vigilància.

Li he sentit dir que no li agrada el terme fake news. Per què?

Primer, perquè els polítics l’han buidat de significat. Segon, perquè quan diem notícia falsa assumim que té un format de notícia, quan la realitat és que la desinformació que circula fa servir molts més formats: cadenes de WhatsApp, mems d’internet... El terme desinformació ho descriu millor. I el tercer motiu és que la batalla per la veritat també està en les paraules.

Qui decideix què és veritat? Saber on acaba la lluita contra la desinformació i on comença la censura és difícil.

Sí, la línia entre legislar contra la desinformació i censurar és extremadament fina. No ho recomanem: seria com legislar en calent. El PP volia instaurar una institució independent per decidir què era veritat. Però jo no vull que sigui una institució de l’Estat qui decideixi què és la veritat. Només triar què sotmets a verificació ja seria un biaix.