El hormiguero està fent honor al seu nom. El programa d’Antena 3 s’ha convertit en un espai organitzat, subterrani, intricat, invisible, societari i persistent. La seva funció dins la cadena va més enllà de l’entreteniment. Sibil·linament, treballa al servei d’una estructura jeràrquica amb un objectiu comú. Aquest dimecres al vespre, Alfonso Guerra va visitar el programa. El convidat ideal per a Pablo Motos en la seva estratègia setmanal per oferir el missatge polític ultraconservador. El que va dir Guerra contra l’acord del PSOE, les inèrcies perilloses del progressisme polític i els seus prejudicis amb pudor de naftalina, defensant l’humor sobre nans i homosexuals, no ens ve de nou. I encaixa a la perfecció en el biaix ideològic de Motos, amb les seves tertúlies de pensament únic i la seva actitud reaccionària. Motos s’oposa al canvi en tant que amenaça de l’estabilitat, i defensa la tradició que subratlla les jerarquies. Comença a demostrar un enfocament autoritari emparant-se en la tergiversació de conceptes com llibertat. I evidencia una nostàlgia d’un passat caduc.
Amb Alfonso Guerra, Motos destil·lava una indignació mal dissimulada en les preguntes, desitjant que les respostes reafirmessin el seu pensament: “¿Usted se imaginó que un presidente negociaría con unos delincuentes a cambio de borrar un delito?”, “¿No estamos dejando solos a los catalanes no independentistas?”, “¿Cuándo se jodió el PSOE?”. Preguntes tendencioses en primera persona del plural que no podria formular un periodista amb un mínim de decència. Però que ell, en tant que còmic i domador de formigues, pot fer emparat en el marc d’una conversa distesa. Motos se sent important en la seva exhibició de la irritació i la por al futur.
La setmana passada, El hormiguero va convidar Josep Pedrerol. Va ser una entrevista molt política en què li va preguntar “como catalán” pel pacte de Sánchez amb l’independentisme. Pedrerol, al servei de la mateixa cadena, va deixar anar un discurs demagògic sobre la seva preocupació per Espanya, la deriva catastròfica i la seva por perquè, quan viatgés pel país, la gent pensés que ell era un català insolidari.
Des de fa anys, Atresmedia ha utilitzat El hormiguero com a plataforma política. És el programa d’entreteniment on s’han fet entrevistes electorals. Motos ha esbroncat candidats per no voler assistir al programa i s’ha divertit amb Abascal, disfressant de divulgació política la propaganda. Dipositar la política en espais d’entreteniment és una aberració. És vendre medicaments com si fossin llaminadures. Motos demostra així la seva influència mediàtica i el servilisme al grup de comunicació. El més perillós de tot, però, és la claca del públic, obedient i automàtica, que no para de celebrar tots aquests discursos. És una manera de construir el pensament popular. L’espectador acrític aprèn que els missatges que s’aplaudeixen són els socialment acceptats. I, de mica en mica, amb la disciplina i discreció de les formiguetes obreres, s’acaba construint un niu amb una comunitat gegant i adotzenada.
