El cinisme del cas Errejón

L’impacte mediàtic que ha provocat el cas d’Íñigo Errejón ha portat a diferents programes i cadenes, no necessàriament de caràcter informatiu, a sucar pa en l’assumpte des d’una perspectiva política interessada. La incoherència d’un líder d’un partit feminista que admet conductes masclistes tòxiques passa a utilitzar-se com una fórmula per desautoritzar el discurs global de les esquerres. D’altres ho feien des de l’aproximació morbosa d’intentar indagar en els noms de les víctimes i els detalls dels fets, portant el relat a l’àmbit de la sordidesa.

Inscriu-te a la newsletter La carrera per ser la millor sèrie de l'anyTotes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Dijous a la nit, al Més 3/24, es va obrir el programa amb aquest cas i la manera de tractar la notícia també va generar un debat molt interessant a la mateixa taula. L’enfocament inicial va abordar-ho des de l’anàlisi de la formació política i les conseqüències d’aquestes circumstàncies. I quan va arribar el torn de l’advocada Gemma Calvet, va qüestionar aquest plantejament intentant prioritzar el tema de fons: com, històricament, el masclisme i el patriarcat han estat presents també en la defensa de les causes més nobles. Recordava la manera com es perpetuaven aquestes conductes en espais on no s’establien filtres de control i imperava el silenci sobre determinats comportaments. Calvet fins i tot va recordar el missatge de Pablo Iglesias que l’any 2018 es va filtrar als mitjans on expressava el seu desig de “azotar hasta que sangrara” a la presentadora Mariló Montero, sense que en aquell moment tingués cap conseqüència.

Cargando
No hay anuncios

La professora de Dret Constitucional Mar Aguilera va recollir els seus arguments per traslladar aquest conflicte a altres àmbits quotidians, per exemple, l’acadèmic. Va denunciar les conxorxes entre homes en determinats espais altament masculinitzats. “¿Què s’ha fet amb les dones que han assenyalat conductes patriarcals?” va preguntar als companys. Va recordar que el 99% de les dones que coneixia havien sigut víctimes d’aquestes situacions i va citar la campanya He for She als Estats Units on s’instava els homes a tenir un paper més actiu en la prevenció de la violència contra les dones. “Només que hi hagi un sol home que no participi d’aquesta conxorxa et pots relaxar” assegurava amb èmfasi. “Jo avui pensava en tots els silencis que porto a l’esquena” lamentava Calvet, recordant que no sempre les dones tenen ganes d’assumir un discurs en primera persona quan això interfereix en el seu rol professional.

Calvet i Aguilera van marcar les diferències. Perquè el que intentaven era utilitzar l’impacte del cas Errejón per reconduir-ho a una reflexió global, com a societat, que ens serveixi per avançar. No quedar-nos en el cas particular sinó estimular una reflexió compartida –on s'inclouen els homes– sobre els mecanismes socials i estructurals que poden impedir que, casos com el d’Errejón, es mantinguin en silenci durant anys. Més que elucubrar sobre què deu haver passat, es tracta d’apel·lar a les responsabilitats compartides. Per les víctimes d’Errejón això arriba massa tard. Però cal un discurs sobre com evitar víctimes futures.