El cinema i les sèries que alertaven de la tensió racial

BarcelonaUn genoll que immobilitza un cos i l'esclafa contra terra. L'uniformat, blanc, manté la pressió mentre els bronquis de la víctima, negra, no poden inhalar prou aire per mantenir la consciència. Un últim i desesperat fil de veu demanant ajuda. Els ulls que es tornen definitivament inerts. És una escena de la quarta temporada d’Orange is the new black: la mort de Poussey Washington. Estrenada per Netflix l'any 2016, l'escena ha ressorgit a les xarxes, comprensiblement, atesa la similitud amb el cas de George Floyd que ha desfermat les actuals protestes als Estats Units.

La ficció audiovisual fa temps que entoma el debat racial. Ho fa a moltes sèries i pel·lícules, i també a cada entrega de premis, on es fan recomptes i mitjanes per veure si la indústria, un cop més, ha bandejat aquell talent que no té la pell blanca. La diversitat –no només l'anomenada racial– és un valor assumit, tot i que més en les paraules que en els fets, tal com assenyalava Ricky Gervais als últims Globus d'Or: "Dieu que esteu conscienciats –etzibava l'humorista als actors congregats–, però les companyies per a les quals treballeu què fan a la Xina? Increïble: Apple, Amazon, Disney... Si l'Estat Islàmic posés en marxa una plataforma en streaming, trucaríeu de seguida al vostres agents, oi?".

Malgrat el cinisme imperant, el cert és que en els últims anys han proliferat obres que tracten de manera molt directa les tensions racials als Estats Units, posant l'èmfasi en tot el que tenen d'estructural i també en l'efecte que Trump ha causat en el delicat equilibri entre comunitats al país. Una de les sèries que examina un cas antic –del 1989– però que precisament es va estrenar ara perquè ajuda a entendre les fallades estructurals que perjudiquen els afroamericans és Así nos ven. Aquesta minisèrie de quatre episodis narrava el cas dels cinc joves acusats falsament d'una violació al Central Park de Nova York. El detall del procediment evidenciava que acusar uns nois negres era una solució fàcil per a uns sistemes policial i judicial corcats pel prejudici.

Creadors com David Simon han convertit la seva obra en un gran comentari sobre aquesta qüestió. La violència sistèmica contra la població negra, instada des del poder polític i l'econòmic, apareix a quasi totes les sèries d'aquest experiodista, des de The wire a Treme, passant per The deuce o la minisèrie Show me a hero (en què explicava el cas real de les tensions a la ciutat de Yonkers perquè un jove alcalde volia posar un bloc de pisos socials en un barri benestant blanc). També el matrimoni King, Michelle i Robert, ha excel·lit a l'hora de digerir l'actualitat en forma de ficció. La sèrie The good fight –spin-off de The good wife– ha abordat casos reals que evidenciaven com els negres als Estats Units corren sempre amb un pes als peus de l'estat quan es tracta d'agafar l'ascensor social. I els creadors no tenen cap reserva a l'hora d'assenyalar qui ha empitjorat les coses els últims tres anys: Donald Trump.

Però el present esclat de ràbia i impotència que expressen els defensors del lema Black Lives Matter també es pot trobar en ficcions aparentment allunyades de la realitat i poblades per superherois i màquines del temps fabuloses. És el cas de Watchmen. L'adaptació televisiva que va fer la HBO d'una de les catedrals del còmic adult era un comentari sobre com la repressió acaba generant una resposta, ni que sigui a través de fils invisibles un segle més tard. El guió del còmic original, d'Alan Moore, trenava una reflexió nihilista sobre la Guerra Freda. Però el creador Damon Lindelof, per a aquesta adaptació, va preferir moure el punt de vista, actualitzar l'acció i, per tant, que el conflicte fos el més important d'aquesta generació: el racial. No en va la sèrie començava amb una espectacular (i terrorífica) recreació de l'atac a Tulsa perpetrat per supremacistes blancs l'any 1921, quan van destruir –bombes aèries incloses– el barri de Greenwood, poblat majoritàriament per negres benestants. L'atac va deixar, s'estima, entre 150 i 300 morts.

Ara bé, si hi ha un creador audiovisual que ha convertit la seva obra en una digressió contínua sobre les tensions racials del segle XX, amb èxit de crítica i públic, aquest és Spike Lee. El supremacisme blanc quedava despullat a la comèdia basada en un cas real BlacKkKlansman, sobre l'agent de policia negre que va aconseguir infiltrar-se al Ku Klux Klan (fent servir un company blanc com a esquer quan no podia fer les gestions telefònicament). Però quasi qualsevol títol de la seva filmografia pot ser utilitzat, encara avui, per entendre el calat de les protestes d'aquests dies: Do the right thing, Malcolm X o Clockers, per esmentar-ne tres d'especialment reeixides.

Tal com passava a Watchmen, també la denúncia arriba al cinema amb la pell de xai d'un gènere considerat inofensiu. És el cas de Get out, la cinta de terror que va situar al mapa el nom del director Jordan Peele. Una noia blanca presenta als seus pares el seu nòvio negre i el que semblava una modèlica família benestant acaba dibuixada com a representació metafòrica del supremacisme blanc, incloent-hi el que no sembla conscient del seu privilegi.

La llista de pel·lícules i sèries que entomen aquest conflicte irresolt podria omplir tot un diari. Des d’Atlanta, de Danny Glover, fins a la distòpia de Noughts and crosses, de la BBC, que imagina un Regne Unit on són els negres els que sotmeten els blancs. Des de Queridos blancos de Netflix, per veure com de magres les passen quatre alumnes negres en una universitat d'elit, a If Beale street could talk, el film de Barry Jenkins que explica com una mare que és a punt de parir vol netejar el nom del pare de la criatura, falsament acusat. O del documental 13th, d'Ava DuVernay, sobre la criminalització de la comunitat negra i la saturació de les presons a Fruitvale station, el debut de Ryan Coogler al cinema, en què s'explica el cas d'Oscar Grant, un jove negre de 22 anys que va morir a mans de la policia d'Oakland.

Després de la mort de Poussey Washington, a Orange is the new black hi ha un motí a la presó i un esclat de violència. Però la sèrie, probablement, no estava anticipant res: només consignava. Mostrava quin és el caldo de cultiu.