Cinc fotoperiodistes catalanes que has de conèixer

BarcelonaFa dècades que les dones fotoperiodistes lluiten per fer-se un lloc en un sector majoritàriament masculí. La seva mirada, encara minoritària, és essencial per dotar de pluralitat les fotografies que ens arriben de realitats com la crisi migratòria, la violència masclista, el tràfic sexual o els menors en situació irregular. En l'últim trimestre, han aparegut diversos llibres que reivindiquen precisament la contribució de les dones a la història de la fotografia: What they saw: historical photobooks by women i Photography: a feminist history. Parlem amb cinc fotoperiodistes catalanes sobre la seva experiència i sobre el present d'un sector fortament marcat per la precarietat.

Lorena Ros

"He viscut l'última època daurada del fotoperiodisme"

Lorena Ros (Barcelona, 1975) és l'única dona fotoperiodista de l'estat espanyol que ha guanyat tres premis World Press Photo. I no només això. La seva carrera està plena de fites professionals, com quan l'Organització de les Nacions Unides (ONU) va exposar-li la sèrie de fotografies sobre el tràfic sexual de dones nigerianes o quan les seves imatges per denunciar l'abús sexual infantil li van valdre el premi American Photographer of the Year. La vocació se li va despertar a Londres quan estava estudiant i des d'allà va fer els primers passos en el món del fotoperiodisme. "Em va agafar una agència anglesa i la meva carrera va fer un salt gràcies a haver començat a fora. Si m'hagués quedat aquí no m’hauria anat tan bé", explica la fotògrafa, que va treballar set anys a la capital britànica i després va marxar a Nova York.

Al seu currículum hi apareixen revistes com Time, Newsweek, el diari Sunday Times i l'agència Panos, però també ONG com Human Rights Watch, Soros i Metges del Món. "He viscut l'última època daurada del fotoperiodisme, quan els mitjans de comunicació t'enviaven a un país a fer un reportatge amb tot pagat i amb un sou", assenyala Ros, que ha treballat a països com l'Afganistan, Cuba i Rússia. Entre les seves feines més destacades hi ha Modern Slave Trade, una sèrie que retrata el viatge de dones nigerianes fins a Espanya, on són explotades sexualment. "Volia donar visibilitat a aquest tema per aconseguir que alguna cosa canviés. Però un temps després, a la Rambla de Barcelona, em vaig trobar una de les dones de les fotos. S'estava prostituïnt, res havia canviat", explica.

Aquell moment va ser un punt d'inflexió per a la fotògrafa, que va decidir posar el focus en una temàtica diferent, l'abús sexual infantil. El resultat va ser Unspoken, una sèrie de fotografies i un llibre editat per Blume que li van valdre nombrosos reconeixements i amb el qual va fer visible l'abús sexual infantil. Ros s'ha instal·lat des de fa un temps a Catalunya, on treballa en projectes fotogràfics i en un documental sobre transsexuals al Raval. Malgrat ser una fotoperiodista de renom internacional, troba a faltar que a Espanya i a Catalunya se li valori tota la feina que ha fet. "És trist que a la teva terra no et reconeguin, i sé que el fet de ser dona no hi ha ajudat -subratlla-. Si fos un home, m'hauria fet un nom al meu país".

Mireia Comas

"Una dona per ser reconeguda ha d’estar constantment demostrant la seva vàlua"

De petita, Mireia Comas (Andorra la Vella, 1976) estava obsessionada amb tenir una càmera de fotos. "A casa meva ningú feia fotos, però jo tenia una fixació per retratar les coses que fan les persones", explica. Les seves primeres instantànies professionals van ser per immortalitzar el moviment okupa a Terrassa i a Barcelona. "Aquell reportatge em va obrir portes, perquè el van passar per TV3 i em van donar una Beca Albarracín", recorda la fotoperiodista.

Comas entén la fotografia com una eina de denúncia social, i per això al llarg de la seva trajectòria ha visibilitzat col·lectius vulnerables o minoritaris. Seva és la fotografia de dos castellers homes dels Minyons de Terrassa fent-se un petó després de descarregar el tres de deu a Barcelona i també el reportatge Atrapats, que mostra la vida d'un grup de joves migrants en situació irregular durant el confinament del 2020. "Aquest darrer reportatge és el que més m'ha marcat i m'ha afectat emocionalment, sobretot per les dificultats que em vaig trobar amb les administracions quan volia visibilitzar un tema sensible que a ningú li agrada", explica la fotògrafa, que va conviure durant set mesos amb els joves en una nau abandonada de Terrassa.

"Necessito conèixer molt les persones que vull fotografiar per explicar la seva història, crear un vincle i tenir confiança", diu Comas, que a l'hora d'encetar un projecte es guia "per la intuïció" i acostuma "a improvisar". Guardonada amb el Premi Llibertat d'Expressió de la Unió de Periodistes Valencians i el Premi Miravisions, al llarg de la seva carrera Comas ha combinat la fotografia documental amb altres feines, però sempre relacionades amb la imatge. "He fet molts anys fotos de família i de nounats per poder guanyar-me la vida. Ara m'estan sortint projectes de fotografia documental remunerats i això em fa feliç, perquè és una de les coses que havia somiat, però els segueixo compaginant amb altres feines de fotografia", assenyala.

Comas lamenta que el fotoperiodisme "estigui mal pagat i poc valorat" i subratlla que les dones encara ho tenen més difícil al sector. "Hem estat i estem molt invisibilitzades. Les coses han millorat respecte a fa 20 anys, però una dona per ser reconeguda ha d’estar constantment demostrant la seva vàlua -diu-. Des de les grans agències no confien tant en nosaltres, sobretot per a feines en zones de conflicte. Sembla que només puguin treballar-hi els homes".

Anna Surinyach

"Els fotoperiodistes estem constantment replantejant-nos la nostra feina"

"Al principi buscava l'aventura, tenia un sentiment egoista de voler conèixer el món i veure què passa a països amb crisis oblidades", explica Anna Surinyach (Barcelona, 1985) sobre els seus inicis com a fotoperiodista. A poc a poc, aquest impuls "es va anar convertint en una manera d’entendre la feina i en un compromís d’explicar aquestes realitats", afegeix. Surinyach és l'editora gràfica i una de les fundadores de la revista 5W, centrada en relatar històries d'arreu del planeta amb profunditat, fugint de la immediatesa de l'actualitat. La fotoperiodista compagina la feina a la revista amb els seus projectes personals, que l'han portat a treballar a l'Àsia, l'Àfrica i l'Amèrica del Sud.

La crisi migratòria i els moviments de persones són el tema central de les fotografies de Surinyach. "Em commou molt. ¿Com pot estar morint tanta gent al Mediterrani? Com podem explicar-ho perquè les societats d'arribada se sensibilitzin? Els fotoperiodistes estem constantment replantejant-nos la nostra feina i com fer-la perquè no s'utilitzi, a vegades, amb finalitats contràries de la que nosaltres perseguim", assenyala la fotògrafa, que va treballar tres estius als vaixells de rescats del Mediterrani, primer amb Metges Sense Fronteres i després amb Proactiva Open Arms. També ha estat a l'Afganistan, on va poder comprovar en primera persona la importància que hi hagi fotoperiodistes dones. "Vaig poder entrar a les sales de parts i a les habitacions on hi havia les dones per parlar-hi. El periodista que anava amb mi era un home i no va tenir-hi accés", explica.

La mirada de Surinyach sobre el sector és optimista. "El fotoperiodisme està en un bon moment, el problema és que abans es confiava molt en viure dels mitjans. Ara cada vegada tenen menys fotoperiodistes en plantilla i és molt difícil que apostin per projectes llargs", diu. Això implica que els fotògrafs hagin de combinar feines i buscar vies alternatives per fer difusió de les seves imatges. "No crec que hi hagi cap fotògraf que es dediqui només a fer fotos, però el fotoperiodisme interessa -afirma-. El World Press Photo és una de les exposicions més visitades cada any a Barcelona. Hi ha fundacions, beques i maneres de trobar finançament per fer els teus projectes i després publicar-los".

Cèlia Atset

"Per fotografiar necessito ser invisible"

Cèlia Atset (Olot, 1985) recorda com si fos ahir el 10 de desembre del 2010. Estava treballant en un reportatge sobre dones supervivents de violència masclista i una d'elles era la Rosa, a qui el seu excompany va cremar viva. "Va ser la primera vegada que vaig sentir dolor fotografiant un testimoni d'una situació cruenta i on vaig comprendre la responsabilitat que tenim els fotògrafs amb les persones que confien en nosaltres en moments molt difícils", explica Atset, que és fotògrafa de l'ARA des de fa més d'una dècada. Les seves primeres fotos van ser a Girona, primer per a una agència i després com a corresponsal de l'ARA, però al cap d'uns anys la fotoperiodista es va adonar que "fer fotos no és només fer fotos" i que li faltava "comprensió social, política i de comportament humà per poder fotografiar millor les situacions que cobria". Aleshores va començar la carrera de criminologia, que va compaginar amb la seva feina com a fotògrafa de premsa diària i de reportatges.

Entre els seus projectes documentals hi ha un reportatge a Melilla sobre menors en situació irregular i un altre sobre supervivents dels abusos desprotegits per l'administració. En alguns casos, Atset també s'encarrega d'entrevistar els testimonis i escriure les peces. "Em costa molt fotografiar les persones que entrevisto per fer un reportatge, perquè quan establim la confiança sempre és primer sense càmera, parlant molt. Per fotografiar necessito ser invisible", subratlla.

Atset treballa essencialment com a fotògrafa de premsa i coneix molt bé el sector, que està fortament afectat per la precarietat. "Que la premsa diària estigui prescindint cada vegada més dels fotògrafs de premsa és un error. Tenir diferents mirades sobre un mateix fet ens permet analitzar amb més informació les notícies que llegim. Aquestes mirades son necessàries per a la construcció del pensament crític", reivindica.

Maria Jou

"Hi ha molta romantització d'aquesta feina"

Maria Jou (Barcelona, 1991) va adonar-se aviat que a través de la fotografia podia estar a prop de tot allò que li cridava l'atenció. "La foto és un moment, però tot el que passa abans, durant i després és el que em captiva més", explica la fotoperiodista, que recorda amb una emoció especial el seu primer reportatge. Jou va acompanyar dues noies drogodependents per mostrar el seu dia a dia amb imatges que elles mateixes feien. "El final de la història va ser molt trist, però a través de la fotografia vam poder crear un pont entre les dues realitats", assenyala.

Entre els seus projectes també destaca un reportatge al camp de refugiats de Mória. "A un noi li van denegar l'asil i al cap de poca estona es va intentar suïcidar prenent pastilles. Després, mirant la càmera, vaig veure que havia quedat tot enregistrat. Em van sorgir moltes contradiccions amb relació als meus privilegis com a fotògrafa blanca i europea", diu Jou, que no va arribar mai a publicar les imatges perquè el noi l'hi va demanar. "Ho explico perquè hi ha molta romantització d’aquesta feina i de vegades passa que molts projectes acaben no sortint a la llum o s’acaba frivolitzant amb el que fem", afirma la fotoperiodista.

Jou recorda que, històricament, la gran majoria de fotògrafs han estat homes blancs de classe alta i que això ha provocat "una representació parcial de la realitat". Per això reivindica més visibilitat femenina -encara minoritària- i que es doni espai a les noves generacions en un sector fortament marcat per la precarietat laboral. "Hem de ser conscients de l’impacte que té la feina que fem i valorar les persones per les seves capacitats i no pel seu gènere", conclou.