Un any després d’haver rebut un cop de puny mentre presentava la gala dels Oscars, Chris Rock torna la garrotada a Will Smith. Però d’una manera simbòlica: a través d’un monòleg que va fer a Baltimore, que Netflix va emetre en directe el 4 de març i que ara trobareu a la plataforma en versió enllaunada i editada. Rock adverteix que el tòpic que diu que “les paraules fan mal” només el fan servir aquells que no han encaixat una bona plantofada. “La gent em pregunta que si em va fer mal. Que si em va fer mal? Mare meva... ¡si encara em ressona el Summertime a les orelles!”.
Chris Rock apareix a l’escenari vestit de blanc de cap a peus i, tot i que porta un micròfon a la mà, declama tot el soliloqui a crits, forçant la veu, com si fos un telepredicador descontrolat i patís perquè no el sentissin a l’última fila del teatre. Com és habitual en ell, fa servir insults i paraulotes, bromes grolleres i comentaris masclistes molt caducs. Només sortir a l’escenari anuncia amb ironia: “Farem un xou sense ofendre ningú. Perquè no saps mai qui es pot disgustar”. I reflexiona sobre la correcció política i sobre el moviment woke, que lluita per la inclusió, el respecte i la defensa de les minories. L’espectacle es titula Indignació selectiva (Selective outrage) i ho analitza com un fenomen global en la societat actual. Ell no critica els moviments progressistes que reclamen igualtat. Lamenta que la societat sigui hipòcrita i només carregui contra uns quants. Li molesta que la gent escolti cançons de Michael Jackson i, en canvi, cancel·li les de R. Kelly, quan tots dos van cometre el mateix tipus de delicte. “Tothom és un mentider de merda!”, crida desesperat. L’exaspera que molta gent, per cridar l’atenció, vagi de víctima. I posa uns quants exemples d’aquest victimisme emocional, carrincló, habitual a les xarxes socials, on tothom recorre al conte de la llagrimeta perquè l’escoltin i li donin suport. Aquesta és la part més mordaç i punyent del monòleg.
L’actor deixa per als set minuts finals l’estomacada de Will Smith, tot i que abans d’arribar-hi ja deixa anar en un parell d’ocasions que no vol tenir més problemes amb rapers i el públic l’aplaudeix. Rock és contundent a l’hora de recordar a tothom que ell no és una víctima: “No em veureu plorant al programa de l'Oprah dient: «Ai, no m’ho puc creure. Si m’encantava Men in black»”. Conclou, per fer rodó el monòleg, que el problema de Will Smith és que també practica la indignació selectiva. I desenvolupa la idea carregant contra Jada Pinkett com a causant i instigadora de tot el conflicte. Rock es desfoga a crits i traient els draps bruts de la parella per fer evident que és un matrimoni problemàtic i immadur. L’actor remata la venjança barrejant l’atac personal i la perspectiva social i ètnica, apel·lant a l’educació rebuda i els valors familiars. Potser les paraules no fan tant de mal com una bufetada, però Rock intenta que la seva atzagaiada no apunti a la cara sinó a la dignitat del seu agressor. I que la garrotada verbal no ressoni a les orelles de Will Smith sinó a l’ànima del públic.
