ChatGPT, assessor polític del govern britànic

Les lleis de transparència han aconseguit una fita inusual: que el ministre de Tecnologia del Regne Unit, Peter Kyle, hagi hagut de revelar el seu historial d’ús del ChatGPT. Entre les cerques que han transcendit, destaca una en què li demanava consell sobre a quins pòdcasts havia d’aparèixer i també per què l’adopció de la intel·ligència artificial al país avançava tan lentament. Casualment, o no, aquesta setmana el primer ministre britànic, Keir Starmer, assegurava que el seu govern hauria de fer un ús més intensiu de la IA per augmentar-ne l’eficiència i la productivitat. Com que soc més integrat que apocalíptic, segons la vella divisió d’Umberto Eco, no estic pas en contra de l’adopció d’aquestes eines com a suport per dissenyar polítiques. Ara bé, és imprescindible ser conscients que tenen els seus biaixos i que operen amb algoritmes que són opacs (fins i tot les de codi obert ofereixen respostes de difícil traçabilitat), així que caldrà ser molt curosos per aconseguir que aquests spin doctors de butxaca no acabin governant un territori amb idees insuflades pels seus poderosos amos, els senyors neofeudals de les big tech. 

Demanar una pluja d’idees és una de les aplicacions bàsiques que les IA poden satisfer decentment. Però hem de ser conscients que seran sempre idees de segona mà extretes d’algun contingut de ves a saber on dels confins d’internet. I que difícilment seran neutres. Si el ministre en qüestió és algú realment expert i rigorós, hauria de saber destriar el gra de la palla i fer servir la resposta obtinguda com a palanca per articular una política pròpia. Si és un mandrós o un d’aquests professionals multicartera que van saltant de flor ministerial en flor ministerial, hi ha més perill que acabin comprant acríticament una política dissenyada… per qui? I, sobretot, per a qui?