Després de set setmanes convivint amb la Copa Amèrica, dijous a la nit TV3 emetia en directe i en prime time Barcelona, far del món, l’espectacle d’inauguració. La festa va tenir més sort que la celebració del mil·lenari de Montserrat el mes de setembre, que va quedar relegat al canal 33. Barcelona, far del món arriba quan ja s’acaba la competició i estem més aviat tips de tota la retòrica que l’envolta. Els periodistes de TV3 Francesc Sòria i Laia Ferrer es van encarregar de la transmissió en directe i van intentar transmetre entusiasme per l’esdeveniment. Al principi no ho van tenir fàcil, perquè un cop van haver donat pas a la festa, l’espectacle no arrencava. Van fer mans i mànigues per amenitzar l’espera. El guió de presentació estava farcit d’un vocabulari mediterrani i ecofriendly i, sobretot, incorporava repetidament la paraula cultura i cultural per eliminar tot rastre de frivolitat a l’acte.
La cerimònia va ser una mena de còctel amb ínfules de Mar i cel, la nit de Cap d'Any a Montjuïc i la Barcelona olímpica. El que queda clar és que ja no hi ha festa sense drons, ja sigui pel mil·lenari de Montserrat, les Festes de la Mercè o la Copa Amèrica. Aquesta vegada, la competició de vela es va assegurar els grans hits autòctons.
Barcelona, far del món era una consecució de temes musicals d’Albert Guinovart, que també tocava el piano en directe. Difícilment el compositor aconseguirà mai una posada en escena com aquesta per esplaiar-se. Amb totes les xifres econòmiques que han envoltat la competició, era inevitable imaginar que el músic encara deu tenir la butxaca calenta. L’actriu Asia Ortega feia de fil conductor, amb la col·laboració del cor del Liceu, els Castellers de Vilafranca, la cantant Sílvia Pérez Cruz, la soprano Sara Blanch i Arnau Tordera com a pop tenor. Només faltava que tots plegats cantessin Les veles s’inflaran. La nit ajudava a disfressar-ho tot d’elegància. Enmig dels drons que emergien de la foscor, embriagats de la música guinovartiana, amb el far il·luminat fumejant a tota potència i els càntics a tot drap, semblava que ens obligaven a emocionar-nos. Llum i música en un context de fusió heroica tenen una major eficàcia quan els valors que se celebren tenen una ànima, quan espectacle i espectadors comparteixen una història en comú. Aquesta vegada, a la festa inaugural li faltava un pòsit emocional. El muntatge apel·lava a la vista però no a la pell. A cada tema musical, els presentadors s’afanyaven a traduir-nos el simbolisme implícit perquè era impossible interpretar-lo sense manual d’instruccions. El disseny pecava de pretensiós. Sort de la televisió que aproximava la festa a la pantalla de casa, perquè l’estructura industrial del far que servia d’escenari semblava tan lluny de la platja que segur que es veia millor des del sofà de casa que asseguts a la sorra.
La celebració volia ser tan èpica que va acabar resultant pírrica. Era una emoció artificial i prefabricada, d’una buidor inquietant, que encara palesava més la farsa que ha envoltat la Copa Amèrica.
