La intrèpida Philomena Cunk ha tornat a Netflix, aquesta vegada amb un documental d’una hora i mitja: Cunk on life (La vida según Philomena Cunk). Reapareix per ajudar-nos a entendre millor el planeta on vivim. Cunk és l’alter ego de l’actriu Diane Morgan, que des de fa anys s’imbueix d’aquesta excèntrica periodista per desconcertar l’audiència. Fa dos anys es va popularitzar a través de Netflix gràcies a la sèrie Cunk on Earth, però el seu personatge ve de lluny. Va néixer al Charlie Brooker’s Weekly Wipe, un informatiu satíric de la BBC que resumia l’actualitat de la setmana i on ella feia un paper secundari. El seu èxit la va portar a assumir el protagonisme en especials documentals. Netflix va encarregar els resums de l’any Death to... a Charlie Brooker i la Philomena va fer el salt internacional a través de la plataforma en estríming.
Cunk torna ara per explicar-nos aspectes vinculats a la nostra existència: des de l’origen de la creació, el Big Bang, fins a la cultura o la IA, entrevistant grans experts (autèntics) vinculats al món de la física, la biologia, la medicina, la filosofia i l’art. L’humor radica a mantenir escrupolosament les formes i els codis del llenguatge documental però des de la ignorància intel·lectual més extravagant. Un factor important és el guió. Fa servir les claus més elementals dels documentals divulgatius, però evitant qualsevol mena de rigor. Es treballa des de l’aproximació, el malentès, els jocs de paraules i la generalització. El to també és determinant. Diane Morgan procura no perdre en cap moment l’entonació impertorbable i segura dels grans mestres de la divulgació. Incorpora una èpica estimulant en la seva manera d’explicar els fenòmens, una cantarella a mig camí entre la intensitat i la fascinació pel món. Visualment, es fan servir els recursos clàssics dels documentals sobre el planeta: imatges enmig de la natura amb intenció autoreferencial per recordar-nos la nostra condició d’habitants de la Terra. Però la Philomena verbalitza allò que normalment és implícit. Si es desplaça a càmera lenta per fer més emocionant l’experiència ho subratlla. Si mira a través del visor d’un microscopi, fa explícita la proesa d’acostar-se a les molècules. Es riu subtilment de les claus del gènere. La paròdia dinamita l’autocomplaença del documental. L’humor no sempre és del tot reeixit, perquè cau en tòpics i jocs de paraules una mica fàcils, però les entrevistes als experts posen en tensió l’espectador. Els especialistes són figures de prestigi en el seu àmbit i, amb la màxima dignitat possible, participen d’unes entrevistes absurdes. Per raons d’aparent lògica empàtica o de simple compassió dissimulen les barbaritats i els comentaris barroers de l’entrevistadora. Com que Cunk desprèn una certa ingenuïtat, no gosen contradir-la i intenten adaptar el seu discurs elevat al context inaudit de la situació.
Difícilment Cunk on life us dotarà de grans coneixements sobre la condició humana, però com a mínim serveix per constatar que la bondat i la paciència sobreviuen malgrat el món.
