Aquest estiu, a l’hora de la sobretaula, TV3 ha substituït el Com si fos ahir per El doctor Martin, una sèrie britànica que explica les vicissituds del metge Martin Ellingham (interpretat per Martin Clunes) a l'hora d'adaptar-se a una petita localitat costanera de Cornualla. L’humor radica en la personalitat singular de tots els personatges, més aviat estereotipats, que acaba conformant una comèdia poc subtil, molt elemental, però molt efectiva a nivell d’audiència. La ITV la va emetre entre el 2004 i el 2022, s’ha exportat arreu del món i se n’han fet adaptacions en diversos països d’Europa, Espanya inclosa amb Doctor Mateo (Antena 3).
El protagonista de la sèrie és un personatge heretat de la pel·lícula Saving Grace de Nigel Cole, en la qual el doctor Martin Bamford era un secundari entranyable. També l’interpretava l’actor Martin Clunes, i el director de la sèrie Dominic Minghella (germà petit de l’Anthony Minghella que va dirigir L'enginyós senyor Ripley) se’n va enamorar i el va rebatejar amb un anagrama del seu propi cognom: Martin Ellingham. Clunes és la clau perquè la sèrie funcioni.
Igual que a Northern Exposure, Doc Hollywood o Becker, El doctor Martin és una mostra més d’una comèdia en què un metge té dificultats per adaptar-se a un entorn de treball rural i auster que li resulta hostil. I com en tantes altres ficcions, ens trobem amb un protagonista masculí mancat d’habilitats socials. És un professional excel·lent des del punt de vista mèdic (malgrat la seva fòbia a la sang) però humanament precari: és fred en el tracte, gens empàtic, incapaç de somriure i brusc a l’hora de comunicar-se amb els pacients i amb els habitants del poble fictici de Portwenn. Malgrat el reclam turístic que la comèdia pot suposar per a Cornualla, el tarannà local queda reduït a una certa incompetència global.
La Louisa, la seva dona i mare del seu fill, és l’antítesi del protagonista. Una dona càlida i amorosa que, com a mestra de primària de poble, serà dotada de la paciència necessària per conviure amb el seu marit rígid i insofrible. I aquesta és la part de la sèrie que ha envellit pitjor. El mal caràcter del doctor Martin acaba resultant més tòxic que divertit, especialment quan es tracta de gestionar les relacions familiars. La seva incapacitat d’esbossar ni un somriure a la seva predisposada i dòcil esposa pot fer-se fins i tot dolorosa. Sobretot quan la resta de personatges es compadeixen de la pobra dona i el que ha d’aguantar.
El doctor Martin viu de l’estereotip, força gastat a hores d'ara, d’homes malcarats amorosits per la presència secundària d’una dona que pal·lia els efectes nocius del protagonista. L’espectador ha d’interpretar que, darrere d’aquella personalitat esquerpa i tòxica, s’amaga un geni que mereix paciència col·lectiva per, així, beneficiar-se del seu talent. Un rol que, tradicionalment, la ficció no ha atribuït a personatges femenins perquè, aleshores, la manca de sensibilitat no es percebria com un tret còmic d’un personatge brillant sinó com un greu defecte.
