Dimarts a la nit s’estrenava la minisèrie documental L’estafador de l’amor, dirigida per la periodista Laura Rosel. A la plataforma 3Cat són tres capítols que es van condensar en dues parts per emetre’s dins del Nits sense ficció. El títol de la sèrie es reitera amb el sobrenom amb què els mitjans de comunicació han batejat Albert Cavallé, l’home que utilitzava les aplicacions de cites per estafar econòmicament les dones amb qui contactava. És un títol que crida l’atenció, és televisiu, afegeix un cert dramatisme al relat i permet identificar ràpidament el cas que s’investiga. Però també és cert que perpetua aquesta romantització dels fets que sembla suavitzar o endolcir la gravetat de la història. A Albert Cavallé també li és molt útil que el seu nom real quedi diluït per un pseudònim.
La sèrie compensa el tractament mediàtic abjecte que s'ha fet sobre aquest personatge. Cavallé va fascinar part de la premsa que abordava el seu cas amb rialletes, menystenint les víctimes dels seus enganys reiterats. Durant el desenvolupament dels diferents judicis vam veure periodistes que s’hi abraçaven, mentre el mostraven davant de les càmeres com un model de passarel·la. El narcisisme de l’estafador trobava, en aquella atenció, un nou espai per carregar contra les seves víctimes. El fet que la majoria de les dones enganyades no vulguin donar la cara públicament confirma el sentiment de culpa i l’avergonyiment que els mateixos mitjans van alimentar. Perquè la gravetat de l’estafa de Cavallé no només té a veure amb una qüestió econòmica sinó també amb la vulneració de la seva intimitat. La sèrie va trobar un recurs per mantenir l’anonimat de les víctimes que potenciava aquesta idea de necessitat de privacitat. Un relat de tipus radiofònic en primera persona, potser una mica artificial, però narrativament útil i amb potència emocional. El detall de justificar els noms inventats d’Emma i Laura buscant un vincle amb la seva història passada amb Cavallé potser era prescindible a nivell narratiu. No cal buscar pseudònims que continuïn supeditant la identitat fictícia de les dones a l’assetjador. El més interessant i valuós va ser la manera com el documental posava el focus en la conducta de l’estafador. Els missatges de mòbil de Cavallé que vam sentir i llegir també permetien entendre les dinàmiques de poder i pressió psicològica que creava aquest personatge. També la fabricació de l’aparença de seducció. Les aportacions de la lingüista forense eren impecables i molt aclaridores. Nits sense ficció va retratar Albert Cavallé des del rigor, l’anàlisi experta i la psicologia. Va exposar-lo físicament per ser fàcilment identificat, va aportar proves i testimonis. I va palesar les seqüeles emocionals del seu delicte. La possibilitat d’entendre el patró de conducta i els mecanismes de manipulació, tota l’estratègia de control coercitiu, era essencial per rescabalar mediàticament les víctimes del descrèdit i el menyspreu a què s’han vist sotmeses.
