Que bonic i que interessant va ser el Quanta guerra! d’aquest diumenge a la nit. L’Eloi Vila acompanyava la periodista Raquel Sans a seguir la pista de la seva àvia durant la Guerra Civil. La Carme Segarra Gili va fer d’infermera i la seva història permetia descobrir una cara del conflicte que no és tan habitual en aquest programa. Normalment, els protagonistes han sigut majoritàriament els avis, els homes, perquè eren els que lluitaven al front i patien unes circumstàncies més tràgiques i, molt sovint, de final incert. En la primera temporada, van ser les vivències d’una altra àvia, la de la Natza Farré, la que ens va transportar a una història d’amor amb molta èpica.
Les guerres es poden observar des de molts angles i, sens dubte, el de les dones, sempre silenciades o en segon terme, té la capacitat de fer emergir una part de la història menys comuna i amb més matisos. Sobretot perquè en molts casos van ser dones que van anar contra corrent o van adoptar actituds i rols que no s’esperava d’elles. Les infermeres que van atendre i cuidar els ferits van tenir un paper important que no estava exempt de risc i d’un gran compromís.
Quanta guerra!, com en la temporada anterior, manté la capacitat d’emocionar-nos. Està fet des de la sensibilitat i sap fer que l’espectador acabi estimant el protagonista absent que ens van descobrint. En el fons, cada cas connecta amb records familiars i experiències compartides per bona part dels espectadors. És com si parlessin de cadascun de nosaltres i ens identifiquem amb la necessitat de saber del convidat. Més enllà de cada cas individual, el programa ens explica la guerra, generadora d’històries extremes. I això, atrapa molt i a mesura que avança la trama ens impacientem per saber el final.
El programa dedicat a l’àvia de la Raquel Sans, a més, tenia un factor inaudit fins ara: la cinta de casset amb la veu de la protagonista relatant part d’aquella guerra, recordant en primera persona el que va veure. La va gravar la cosina de la Raquel fa molts anys i va conservar la cinta. Era impactant perquè la breu narració que escoltàvem, amb so deficient, de la Carme Segarra, encaixava amb les imatges i el seguiment que havien fet d’ella. I donava veu, en el sentit més literal, al silenci de tantes i tantes dones. Aquell fragment és, sens dubte, un dels grans moments que ens ha regalat fins ara el format.
Quanta guerra! va ser el tercer programa més vist del diumenge a Catalunya, després del Telenotícies i el futbol. I és la prova més evident que mantenir l’esperit del servei públic funciona, entreté i porta espectadors a la cadena. No calen influencers ni la ximpleria. Tampoc és necessari l’histrionisme ni obcecar-se en captar els adolescents. Enmig d’unes estrenes molt descoratjadores i amb pobres resultats d’audiència, Quanta guerra! serveix per demostrar a TV3 que amb una televisió digna, que apel·la als valors i la cultura, també es poden guanyar batalles.
