La trompada de la Lucy de 'Dallas', un altre cop
Aquest dissabte, al Col·lapse, Ricard Ustrell va entrevistar Charlene Tilton, l’actriu que va interpretar la Lucy de Dallas, la sèrie que cada diumenge congregava els catalans davant la pantalla en els inicis de TV3. No era un dels personatges especialment emblemàtics ni més estimats de la telenovel·la, però la dona s’ha convertit en una mena de llegenda de la televisió pública gràcies, sobretot, a la relliscada sobre l’escenari de l’Àngel Casas Show el 1984. L'entrevista del Col·lapse no era la primera que se li feia a casa nostra en aquests quaranta anys. Ja la va entrevistar Alfons Arús als noranta, i en l’homenatge a Àngel Casas que va presentar Albert Om també hi van connectar. TV3 recorre de tant en tant a l’actriu per recordar-li, una vegada i una altra, com es va fotre de cap. Quan li truquen de Barcelona ja deu saber quines imatges l’esperen.
Aquesta vegada, ja que havia de tornar a passar el tràngol, Charlene Tilton s’ho va fer venir bé per incorporar, en el lot de contractació, la presència de la seva filla, l’actriu i cantant Cherish Lee. I no només com a acompanyant, sinó per fer una actuació musical per a promocionar-la. Un bonus familiar de dos per un que va quedar una mica forçat. Posada en calçador, Lee va cantar una cançó amb la banda musical del programa. Tot sigui per poder-li fer memòria a Tilton sobre la trompada.
Però l’entrevista del Col·lapse va servir per veure com, amb el pas de les dècades, la mirada i la sensibilitat canvien. Quan ara es recuperen les imatges de Charlene Tilton conversant al costat d’Àngel Casas i se li pregunta si havia begut amb to burleta, ja som capaços de fer una lectura més prudent d’aquell moment. I, en les imatges d’arxiu detectem una noia molt jove i fràgil sota els efectes de l’alcohol. Fins i tot fa llàstima. El 2021, en l’homenatge a Àngel Casas, Tilton ja ho va dir: “Estava passant un moment terrible de la meva vida”. I sembla bastant obvi.
Una cosa és com recordem determinats moments i, una altra de molt diferent, què pensem quan els tornem a veure. El context social, l’època i, possiblement, la nostra maduresa ens fan percebre aquells instants d’una altra manera. I més, sabent la història que explica Tilton sobre la seva infantesa i la vida amb la seva mare malalta. Més que riure d’aquella noia desinhibida, se’t glaça una mica el somriure. No deu ser fàcil per a Charlene Tilton veure’s a ella mateixa en aquelles condicions.
En la necessitat d’emular aquella televisió venerada per efecte de la nostàlgia i fer-se’n hereu, Ustrell ha anat recuperant algunes d’aquestes estrelles dels vuitanta que van passar per TV3: Charlene Tilton, Samantha Fox o, salvant les distàncies, Ana Obregón. El presentador les rep amb gran veneració.
Quaranta anys no passen en va, fins i tot en la manera de concebre una televisió pública. I intentar reproduir determinades entrevistes no té, en cap cas, el mateix resultat que el record que hem construït al seu voltant.
