Diumenge a la nit, el 30 minuts ens oferia Els últims venecians (Venise à tout prix), un reportatge altament decebedor. La tesi que explorava era molt bona: com és viure a Venècia, una ciutat que ha quedat convertida en una mena de parc temàtic, massificada pel turisme, víctima de l’Airbnb i l’especulació immobiliària. Hi podem afegir, a més, uns factors singulars: una ciutat que s’enfonsa, amb greus problemes d’humitat i conservació dels edificis, i que té grans dificultats per renovar i transformar les infraestructures. Venècia ha passat de ser la tercera ciutat més poblada d’Europa l’any 1500 a tenir uns 49.000 habitants en l’actualitat. El reportatge semblava que ens demostraria que sempre hi ha un cas pitjor pel que fa a polítiques d’habitatge i, sobretot, de conciliació amb el turisme. Però, a la vegada, semblava que descobriríem històries i racons inaudits de Venècia que no podem veure quan hi anem de viatge.
Però Els últims venecians va ser un frau i no va tenir el nivell que s’espera d’un 30 minuts. No calia que fessin la despesa. Estava fet sense cap ambició ni curiositat periodística. Per descomptat, ens el van encolomar perquè jugava el Barça i, ja se sap, massa sovint això és sinònim de llençar la programació.
El reportatge es limitava a tres casos que lamentaven el mateix: la desaparició de la gent autòctona, la pèrdua de la xarxa de veïns i el preu de l’habitatge. En definitiva, el que trobaríem en la majoria de grans ciutats turístiques. A nivell de guió, bona part de les referències que es feien de la ciutat es feien sense especificar el nom dels llocs. Es queia en termes genèrics: “un barri”, “una zona”, com si no coneguessin bé l’entorn que exploraven. No es feia cap anàlisi que connectés amb la singularitat de Venècia a nivell històric o urbanístic i era molt pobre pel que fa a les dades. Tampoc comptava amb cap expert que pogués donar una visió més sòlida del context. El reportatge no tenia cap iniciativa a l’hora de mostrar bé els espais: no ens deien el que pagaven de lloguer, els metres quadrats de què disposaven o les condicions dels pisos perquè ens féssim una idea de la dimensió del problema. No ho podíem comparar, per exemple, amb Barcelona. Tampoc es posava en relació la xifra de places hoteleres de què disposa la ciutat respecte als habitants. No es parlava de la gran quantitat de palauets decadents que hi ha per tota la ciutat, ni si allà hi viuen altres venecians amb més poder adquisitiu. Ens deien que hi havia dificultat per trobar plaça en una llar d’infants, però no ens parlaven de les escoles o dels centres d’atenció mèdica. Tampoc si és una població envellida amb necessitats específiques. No ens parlaven de res, no hi havia cap mena de creativitat ni inquietud informativa. Els últims venecians no semblava ser conscient de l’excepcionalitat de la ciutat. El que ens van explicar en trenta minuts ens ho haurien pogut explicar en tres i ser un vídeo per al Telenotícies.
