La gran seqüela de la pandèmia en l'àmbit televisiu han sigut les videotrucades. El confinament va normalitzar aquest sistema de connexió en reunions professionals, escoles i trobades familiars. La televisió va aprofitar el sistema per garantir la multiplicitat de veus quan ningú podia sortir de casa. Un cop hem tornat a la normalitat, la videotrucada s’ha mantingut com a sistema pràctic i econòmic de participació televisiva.
Des de primera hora del matí fins al vespre, diversos col·laboradors entren en diferents programes a través de videotrucada. Analistes des de Madrid a Els matins, espectadors i entrevistats al Tot es mou, experts als telenotícies i periodistes i especialistes en diferents aspectes de l’actualitat al Planta baixa treuen el cap, mai més ben dit, a través del mòbil o el portàtil. Es pot entendre en casos d’emergència informativa. També pot ser un mètode òptim si es tracta d’una eminència que treballa a l’altra punta de món.
Però hi ha situacions en què la practicitat i la rapidesa s’imposen a la televisió ben feta, a l’exigència i la qualitat de la pantalla. Hi va haver un temps en què la preocupació per la imatge era una obsessió. Ara, aquest mirall negre que abans era sagrat viu sota la tirania del passa que t’he vist. I a això hi hem de sumar el munt de vídeos gravats amb mòbil que ens encolomen cada dos per tres.
A tota hora apareix gent amb el clàssic contrapicat de la pantalla del portàtil que deforma l’aspecte físic i homenatja la papada. Altres, amb un primeríssim primer pla, ensenyen un cap gegant i lluent enganxat a la pantalla. La mala il·luminació és general. Uns apareixen cremats per una llum blanca com si fossin l’aparició d’una verge, d’altres amb un contrallum horrorós i alguns amb el rostre ennegrit i mig a les fosques amb aparença sinistra. El so és de mala qualitat, amb una molesta reverberació de fons. Hi ha connexions amb una qualitat d’internet ínfima. Els protagonistes queden mig borrosos, com si estiguessin a punt de desintegrar-se. Hi ha gent que surt com si s’acabés de llevar, vestida d’estar per casa i aixafada a la cadira. Al Tot es mou, Garcia Melero entrevistava l’actriu Nausicaa Bonnín mig a les fosques. Al Telenotícies, les tres expertes en la reforma de la llei del només sí és sí apareixien per videotrucada, com si fos una notícia d’última hora. L’Esport Club, a l’Esport3, s’ha convertit en una tertúlia virtual de pantalla partida on tots els col·laboradors entren des de casa. Es pot vendre com un format visual innovador, però en participants regulars cal que hi hagi un compromís amb la imatge. Han d’oferir unes qualitats mínimes i adaptar-se a uns requisits de pantalla. Alguns tertulians fins i tot s’obliden que estan permanentment en antena i badallen o fan cara d’avorriment.
Cal plantejar-se si s’està abusant d’aquest recurs i, sobretot, si estem caient en una deixadesa visual que està convertint la pantalla en una mena de trobada casolana, en un espai cada vegada més pobre i menys vistós. Paguem fortunes per televisors amb definició superlativa i el mitjà oblida cada vegada més la importància de la imatge.
