Aquesta setmana els Telenotícies de TV3 han donat veu a unes persones que s’han passat anys en silenci: els professors de l’Institut El Palau acusats de delicte d’odi i atemptar contra la integritat moral dels seus alumnes l’endemà de l’1 d’octubre. Després que la justícia arxivés l’última causa que quedava pendent contra aquests docents, alguns d’ells han considerat que era el moment oportú per explicar el seu punt de vista i la seva història davant de les càmeres. De fet, la notícia mostrava a l’inici aquest procés d’una manera literal: com s’asseien davant dels objectius i afrontaven un moment que, a jutjar per l’emoció que intentaven contenir, no els resultava fàcil. Exposaven també les conseqüències i seqüeles de tot plegat en l'àmbit personal, però també pedagògic.
Els professors de l’Institut El Palau van patir, més enllà d’acusacions injustes, un assetjament mediàtic i digital atroç, estimulat principalment per les cadenes privades de televisió. Antena3 i Telecinco van organitzar hores i hores d’espectacle, durant diversos dies, només per parlar d’aquest cas, com una història més del Procés on calia furgar amb vehemència. L’Institut El Palau es va convertir en un espai recurrent al qual tornar quan no tenien prou teca per carregar contra l’independentisme. Era un d’aquells casos que anaven emergint de tant en tant, per reactivar el drama. Resultava molt llaminer que hi hagués nens implicats i les mares coratge reclamant justícia cada matí a les portes de l’escola. Un relat que contribuïa a la crispació social. Subratllaven que eren familiars de guàrdies civils per demostrar l’acarnissament de l’independentisme contra les institucions.
Espejo público i El programa de Ana Rosa van ser dels programes més actius en aquest sentit. Van traçar un pont directe amb els pares i mares de l’institut. Durant dies van enviar reporters a les portes de l’institut, prescindint del fet que els menors es convertien en testimonis involuntaris d’aquell xou que se celebrava a les portes del seu recinte escolar. Cada vegada s’hi congregaven més persones, animats per la presència de càmeres. Era un espai d’esbarjo on acudien a desfogar-se i guanyar protagonisme. Entrevistaven mares i pares dient que s’obligava els estudiants a portar llaços grocs i roba groga, mares que ploraven perquè als seus fills se’ls havia obligat a cantar “I-Inde-Independència!” i que els seus fills havien necessitat suport psicològic. Va ser la construcció d’un relat interessat, descontrolat i sense cap rigor més enllà de les denúncies abrandades davant dels micròfons.
Val la pena recuperar la notícia de TV3 en què donen la cara aquests professors, dels qui tant es va parlar i a qui encara no coneixíem. Susanna Griso i Ana Rosa també l’haurien de veure. I escoltar el testimoni d’aquestes persones, descobrir com són, la seva manera de parlar, el seu to de veu. I posar-ho en contrast amb l’agressivitat amb què els mitjans de comunicació van parlar d’ells.
