Aquest estiu TV3 s’ha aventurat a emetre una sèrie que no està pensada per al públic adolescent. Els més interessats en la matèria han de saber que s’han acabat els jovenets sense samarreta, les escenes de sexe i les seqüències musicals nocturnes amb il·luminació suggeridora. Per a l’audiència més veterana han pensat en senyors que tenen por de fer-se una anàlisi de femta, arrendadors de l’Opus racistes i dones madures estafades a internet per seductors farsants. Tot el que estàveu desitjant per a les tòrrides nits d’estiu. Per això TV3 ha fet Vintage, una ficció que només amb el títol ja adverteix del component passat de moda que pretén retratar, gent d’una altra època que no sap per on navega. Els protagonistes, en Paco (Abel Folk) i en Genís (Lluís Villanueva), són dos amics que passen de la cinquantena i que estan en plena crisi existencial. Els resulta difícil adaptar-se a les transformacions socials, però les circumstàncies personals els obliguen a esforçar-s’hi. En Genís és terapeuta i creador del mètode Les ulleres de l’entusiasme, una teoria sobre l’optimisme vital que ni ell mateix aconsegueix posar en pràctica. Les dificultats econòmiques l’obligaran a tenir de pacient el seu amic masclista. Un i altre posaran en evidència les mancances d’una masculinitat obsoleta que els confronta amb les generacions més joves i el seu entorn. Vintage és una comedieta de personatges histriònics i estereotipats que retrata el desconcert d’un perfil d’homes. La sèrie fa humor a partir del seu patetisme i de les seves dificultats per desconstruir-se a contracor.
Narrativament, però, l’espectador pot patir la mateixa desesperació que el personatge de la Pie (Carme Pla), la dona del Genís. Ella li explica el motiu pel qual li ha fet el salt. Li retreu que durant els gairebé quaranta anys de matrimoni, el més emocionant que han fet ha sigut anar cada divendres a sopar a la Tarantella. Lamenta que cada vegada que hi van ell li recordi la bona relació qualitat-preu del restaurant, que s’asseguin sempre a la mateixa taula del fons del passadís, que li digui que aquell dia demanarà una altra cosa, però sempre acabi demanant la pizza quatre estacions i el lambrusco més barat: “I això, divendres rere divendres, setmana rere setmana, any rere any. I saps què passa, Genís? Que ja m’ho veig a venir tot. Que no hi ha res que em sorprengui. I a més a més, sé que tu no canviaràs res perquè t’estimes més esforçar-te a buscar el costat bo de les coses que no esforçar-te a canviar les coses que potser no en tenen, de costat bo. I jo ja n’estic farta!” A Vintage, l’espectador també s’ho veu a venir tot i no se sorprèn. S’anticipa al que passarà en la següent seqüència. Intueix la resolució dels conflictes i el que passarà amb els personatges. Però, per descomptat, pot posar-se les ulleres de l’entusiasme i veure-li el costat bo i conformar-se perquè, per una vegada, no ens fan una sèrie per a adolescents sinó sobre el patetisme boomer.
