El Nits Sense ficció d’aquest dimarts al vespre a TV3 és d’aquells que costen de veure pel dolor que provoquen. Però s’estableix un compromís íntim entre l’espectador i la pantalla. Es crea un vincle de sensibilitat i empatia envers les persones que t’expliquen les seves històries personals. Hi té a veure també la voluntat d’entendre i escoltar, perquè s’expliquen casos que, quan els veiem a les notícies, ens horroritzen. Allà on fa més mal aprofundeix en la violència vicària, la que exerceixen els maltractadors contra els seus fills per fer encara més mal a les mares. L’inici és devastador. El documental comença amb l’entrevista a la mare del Leo, un nen que l’estiu del 2021 va ser assassinat pel seu pare en un hotel de Barcelona. Després, l’home va amenaçar per telèfon la mare del nen, de qui s’acabava de separar: “Busca’t el millor psicòleg que puguis perquè el que acabo de fer no ho superaràs mai”. L’entrevista garanteix l’anonimat de la mare per raons més que justificades. Ella mateixa explica que el seu procés de dol és molt delicat i no se sent preparada perquè la gent la pugui reconèixer i li parlin del que va passar. A través de l’animació i la veu d’una actriu es reprodueix literalment el que la mare del Leo va explicar en la conversa. Commou com descriu la quotidianitat d’aquell dia terrible. Unes rutines, plenes de detalls, en les quals fàcilment ens hi reconeixem.
El documental recull el testimoni d’altres mares que han sigut víctimes de la mateixa atrocitat. També entrevisten la Míriam, que parla com a filla: “Jo he sigut una arma en contra de la meva mare”. En tots els casos, les seves històries són tractades amb molta cura, permetent que siguin elles mateixes les que construeixin el seu relat. També se’ns mostra el procés de cura i creixement personal que fan per poder conviure amb el dolor. En aquest sentit, la conversa final que tanca el documental és molt emocionant.
Aquests testimonis s’alternen amb especialistes en violència vicària, advocades i jutges que denuncien el biaix de gènere en la justícia que facilita el marc perquè aquests casos de violència vicària es repeteixin. Televisivament, és excel·lent l’exercici que fa la psicòloga mostrant unes imatges d’una càmera de seguretat on es veu un pare amb dues criatures comprant el berenar en una botiga: “Són capaços de representar el rol de pare exemplar”, explica mentre veiem com l’home ensenya els nens a comportar-se amb educació. Fins que arriba la frase devastadora: “Dues hores després, aquest home va assassinar els seus fills”.
No us perdeu Allà on fa més mal. Perquè cal que escoltem les persones que han patit la violència vicària en comptes de limitar-nos a assabentar-nos dels desenllaços tràgics a les notícies. Només la voluntat d’entendre i sensibilitzar-nos amb aquesta realitat ens pot ajudar a construir una opinió pública conscient i sensible. Un context social que obligui les institucions responsables a promoure els canvis necessaris per protegir com cal la infància i les dones víctimes de violència masclista.
