El Nits sense ficció d’aquest dimarts ens deixava trasbalsats amb la investigació periodística sobre l’explotació sexual de menors en un club de l’Empordà en els anys noranta. Si no la vau veure, val la pena que la recupereu.
Murs de silenci. Gran Escala 2000 la trobareu a la plataforma 3Cat com una sèrie de tres capítols, que és la manera com es va concebre originalment la producció. TV3 els va enganxar per emetre’ls com una única pel·lícula documental, una estratègia que va en contra del procés de creació. Cada capítol té un arc narratiu i un treball de guió amb unes estructures internes. Ajuntar els episodis desarticula l’esquelet i la musculatura narrativa se’n ressent. Sorprèn que una televisió no respecti aquestes consideracions tan bàsiques de l’audiovisual. El documental és un treball narratiu i no trossos de carn que s’enganxen com si fossin botifarres.
Dit això, Murs de silenci. Gran Escala 2000 és una sèrie documental colpidora amb un excel·lent treball de producció, d’investigació i de recerca minuciosa de documents i persones. Una feina tan ingent que ni tan sols es pot ensenyar tot el que s’ha fet davant de les càmeres. Tanmateix, a nivell visual la realització sap exemplificar-ho a través de transicions que mostren la consulta de diversos arxius i la realització de trucades. Ajustant-se als codis dels thrillers policials i al llenguatge del true crime es recrea la construcció d’un mural que plasma la xarxa de sospitosos i implicats a mesura que es van traient conclusions. La tendència esteticista d’aquest gènere potser acaba per donar una certa artificialitat formal al procés d’investigació, però, d'altra banda, en potencia l'eficàcia narrativa. Murs de silenci. Gran Escala 2000 té la capacitat d’atrapar-nos emocionalment, tant a partir de la història com a través de l’impacte visual. La construcció de llums i ombres, el tractament del color i la nocturnitat com a teló de fons aporten la dosi d’inquietud visual per completar l’efecte colpidor.
El desig d’anonimat d’algunes de les víctimes fa més complex el relat, però fa que encara resulti més commovedor el testimoni de les dones que donen la cara i parlen obertament de la seva experiència traumàtica en aquells prostíbuls. És molt commovedor l’instant en què una de les víctimes reconeix José Luis Ortega Monasterio en una fotografia i la càmera capta la seva esgarrifança de por. Un moment fugaç que explica molt bé l’abast de la crueltat d’aquell negoci atroç. La sèrie té, a més, el mèrit periodístic de desvelar els noms d’alguns implicats i descobrir una teranyina d’influències de la qual queden uns quants fils per desenredar. Tant de bo, en un futur proper, s'hi pugui afegir algun episodi que desveli nous implicats que encara s’amaguen darrere dels murs de silenci. La revelació de la faceta més fosca d’Ortega Monasterio, que en pocs minuts passa d’heroi nostrat a criminal execrable, canvia el panorama musical de les vetllades d’havaneres. A partir d’ara cada vegada que sentim cantar El meu avi ens vindrà al cap l’explotador sexual.
