La presència d’Ana Obregón aquest dissabte a El col·lapse confirma la voluntat de Ricard Ustrell d’emular i reviure una època passada de TV3: l'Àngel Casas Show, l’Això és massa del Màgic Andreu o Les 1000 i una de Jordi González. Samantha Fox i Bárbara Rey com a altres estrelles convidades les últimes setmanes busquen un paral·lelisme amb els considerats clàssics de l’entreteniment de la televisió pública. Denota ambició per recuperar l’afany d’uns altres temps. Apel·la a la nostàlgia de l’espectador i permet a Ustrell treure pit sobre el seu potencial televisiu.
Ara bé, aquesta simetria amb el passat, de moment, ha resultat caduca: hi ha més imitació que evolució. Ana Obregón, Bárbara Rey i Samantha Fox no han canviat gaire respecte qui van ser, però els temps, sí. Sorprenentment, les entrevistes d’Ustrell també són antigues, no hi ha una mirada nova respecte què van representar i com són ara. A Obregón li demanava: ¿Cuál ha sido el secreto de Ana Obregón? ¿Tú lo has contado todo de ti? ¿Cuándo empieza tu fama? ¿Tú has sido siempre fiel? Tú eres muy romántica, ¿no? ¿Cómo era tu relación con Miguel Bosé? ¿Qué pasó en la cama con Robert De Niro? És l’estil de Rosa Villacastín.
Obregón, Rey i Fox són dones amb un discurs molt reticent sobre com el masclisme les va utilitzar i catapultar, i com va incidir en la seva feina i també en els alts i baixos de la seva vida personal. Ustrell, més enllà de preguntar-los si van patir assetjament, ha fet entrevistes previsibles i tòpiques que s’ajusten al model trivial de les teles privades. A Obregón ni li va repreguntar l’afirmació “Hay que tener dinero para la salud”. I l’interrogatori final de la gestació subrogada va fallar quan Ustrell no va saber explicar per quin motiu tenir fills no és un dret. La setmana anterior, amb Torito de convidat, no va gosar qüestionar-li la gestació subrogada, més enllà de comentar-li dèbilment que era “polèmica”, però amb Obregón, sí. Perquè era el plat fort de l’espectacle. I això que Torito va afirmar que a Espanya es posa els homosexuals al final de la cua de les adopcions i a les parelles trans se’ls assignen nens moribunds. És decebedora la facilitat amb què Ustrell es treu el barret de periodista i es posa la gorra de la frivolitat. No va mostrar interès ni en subratllar o aclarir una informació tan greu. Amb Obregón, el dolor d’un fill mort com a escut desactiva la tensió dialèctica. I el punt final a la subrogació el va posar l’actriu demanant al públic que li donés la raó. I se’n va sortir.
Està bé l’ambició i la nostàlgia. Però si és sinònim de flaire de naftalina i futilitat, caiem en el ridícul i l’antigor. Amb trenta anys, hem esdevingut espectadors amb més consciència mediàtica. Tenim una altra mirada sobre la fama i certs personatges, i més després del paper que han jugat les teles privades en aquest temps. Exigim més al servei públic i hem guanyat en matisos sobre el que es considera entreteniment i espectacle. Amb imitar o reviure no n’hi ha prou, perquè la tele i els espectadors ja no som el que vam ser.
