Dissabte a la nit, al Col·lapse, Ricard Ustrell tenia de convidada Rumeysa Gelgy, la dona més alta del món. Fa dos metres i quinze centímetres a causa de la síndrome de Weaver, que provoca un sobrecreixement del cos. Gelgy viu a Turquia, i el programa va ensenyar les complexitats del seu viatge amb avió fins a Barcelona. La noia, de 28 anys, ha de viatjar estirada, amb les condicions d’un vol medicalitzat. La seqüència va servir d’esquer per anunciar l’entrevista que Ustrell li faria al cap d’uns minuts.
La llarga i entusiasta claca del públic per donar la benvinguda a Rumeysa Gelgy intentava amorosir el xou. Aplaudien com si el que estàvem a punt de veure fos una proesa emotiva, com si li haguessin de compensar la seva fortuna. La convidada estava asseguda en una cadira de rodes al costat de la taula del presentador. El contrast de proporcions amb Ustrell provocava un impacte visual. Amb un pla general n’hi havia prou perquè l’espectador se'n fes el càrrec sense que el programa hagués de subratllar-ho. S’intentava naturalitzar. Però el que vèiem és el que s’ha fet sempre en aquests casos. L’any passat Ana Rosa convidava la dona més petita del món, de 62 centímetres. I ara Ustrell porta la més alta. És l’herència dels antics espectacles de fira, on es venien entrades per ensenyar l’home elefant, la dona barbuda o els germans siamesos enganxats pel pit. És la morbositat per exhibir qui és radicalment diferent.
Avui dia, per normalitzar-ho, només cal revestir la conversa d’una aparent sensibilitat i interès per la seva vida. Ustrell li va preguntar per la seva infantesa amb fotografies de quan era petita i imatges de la seva entrada al quiròfan. En la promoció que ha fet TV3 durant la setmana justificaven l’entrevista anunciant que descobriríem com és la vida d’una persona que no s’ajusta als cànons hegemònics, com si fos una qüestió de servei públic.
El guió estava construït a partir d’un suposat interès per l’esperit de superació i per com ha fet de la desgràcia una motivació. Malgrat tot, no ens van estalviar la pregunta tòpica: Ustrell li va demanar si li costava trobar roba o sabates de la seva mida. Molt original. Durant el programa, la dona va fer la falca lloant les excel·lències de la companyia aèria que li facilita el tràngol de desplaçar-se.
La televisió ha agafat el relleu de les fires gràcies a la base de dades del Llibre Guinness dels Rècords i la disfressa de l’èpica dels qui pateixen la diferència. Ara es finança gràcies a la tele pública. Només es tracta de vendre-ho amb positivisme i esperit divulgatiu, enviant un missatge a les persones que se sentin identificades amb el seu cas. Ustrell li va preguntar pels altres rècords mundials que posseïa, tots vinculats al sobrecreixement del seu cos. Gelgy els va enumerar un darrere l’altre amb orgull: les orelles més grans, la mà més ampla, els dits més llargs... Quan va acabar, el públic aplaudia el palmarès amb entusiasme. “Caram! Això no ho té tothom!”, l’afalagava Ricard Ustrell. Un cinisme de rècord Guinness per rematar la feina.
