Una radiografia borrosa del col·lapse sanitari
Sense metges, camí del col·lapse aprofundia en la crisi del sistema sanitari català en el Sense ficció de dimarts. El programa va triar un format que s’acostava més al reporterisme del 30 minuts que no pas a la creativitat audiovisual més pròpia del documental. Però és obvi que la temàtica requeria un plantejament molt periodístic, rigorós i estructurat, sobretot tenint en compte la gravetat del que s’hi exposava: el declivi estrepitós d’un dels millors sistemes sanitaris del món amb greus conseqüències per al ciutadà.
El documental abordava els problemes essencials d’aquesta degradació del sector: el malestar i l’alarma en l’assistència primària, la manca de metges de família, un procés formatiu que no s’ajusta a les necessitats reals de l’ofici, la jubilació d’una generació de metges que no tindran relleu, els salaris, les condicions laborals i la sobreexplotació dels professionals, la fuga de metges a l’estranger... El testimoni directe dels mateixos metges resultava molt més potent i aclaridor que el discurs amb versions confrontades de les administracions i els responsables de vetllar pel sistema. La narrativa semblava molt predeterminada a il·lustrar les denúncies del sistema: el contrast entre l’àmbit hospitalari i el rural, amb una certa idealització del segon. I l’encimbellament del sistema sanitari francès, a nivell humà i econòmic, en contraposició al català. Ara bé, ¿un metge d’un hospital públic de París hauria coincidit amb l’experiència de la doctora catalana que té la consulta a Occitània? Ella mateixa explicava que a França també hi falten metges. I la feina de metge a Occitània no semblava tan diferent de la que fa la doctora de Riudecols.
El documental centrava l’atenció en els problemes. Assenyalava clarament les esquerdes del sistema, però oblidava abordar alternatives factibles a les denúncies dels professionals i els gestors. Un dels experts lamentava que “el sistema com l’estem portant fins ara està en un cul-de-sac i no ens en sortirem si no abordem reformes profundes”. D’acord. Quines reformes? I aquí és on Sense metges, camí del col·lapse quedava coix. El drama del sistema sanitari és conegut, i més especialment des de la pandèmia del covid, que va fer aflorar i accentuar unes mancances que el sector ja patia. El documental cronificava el lament en comptes de plantejar alternatives als responsables de la seva gestió. L’engranatge és tan mastodòntic que sembla impossible de reformar. Quines possibilitats reals de reforma té el procés formatiu dels estudiants de medicina? Quines alternatives factibles hi ha al MIR? Com s’aborda el desprestigi de l’assistència primària? Com s’evita la fuga de professionals? Més enllà de la coneguda proposta de millores salarials als metges de família per incentivar la sol·licitud de places i d'insinuar la possibilitat d’oferir el complement de l’habitatge com a estímul, el documental quedava atrapat en el mateix col·lapse del sistema sanitari i les dificultats per avançar. El Sense ficció va fer un bon diagnòstic, però no va saber oferir possibilitats de tractament al malalt.