“Contra quin equip va jugar el Barça en el primer partit de futbol que va emetre TV3?”. Aquesta va ser la pregunta que va endevinar el Simón al final de l’Atrapa’m si pots i que li va servir per guanyar el premi més gran que ha repartit mai la televisió pública: 241.000 euros. La va encertar a la setena. Després de dir el Leganés, el Valladolid, l’Atlètic de Madrid, el Salamanca i la Reial Societat, per fi, una mica a la babalà, se li va acudir apostar per l’Osasuna. I la va clavar. Malgrat que va tancar l’epopeia responent una mica a l’atzar, el sistema no té res a veure amb els coneixements que ha demostrat el Simón al llarg de cinquanta programes. Des dels àmbits acadèmics més diversos fins a aspectes de la cultura més popular i mediàtica, aquest participant ha fet gala d’un nivell, d’una concentració i d’una rapidesa admirables. Un fet essencial en aquest tipus d’esdeveniments televisius és que l’audiència experimenti un sentiment de justícia amb qui s’emporti la morterada, i en aquest cas ha estat així. Des de casa es remava a favor del concursant. En l’era del ChatGPT i la IA, és reconfortant retrobar-se amb el coneixement humà.
Després de celebrar la fita sacsejant els braços al cim del podi del programa, el Simón va baixar a celebrar-ho amb el presentador. Llucià Ferrer li va fer una abraçada i vam descobrir alguns detalls interns de la gesta que hem vist al llarg de moltes setmanes. Li va valorar la proesa tenint en compte els problemes laborals que havia tingut i vam descobrir que havia patit un estat depressiu fruit d’aquestes dificultats. El Simón, més enllà d’anunciar que es compraria una samarreta de l’Osasuna de record, va agrair el tracte rebut per part del programa i “tota l’autoestima que he recuperat aquí”. Va afegir: “No sabeu com m’ha anat de bé venir a gravar aquí en les èpoques que estava més fotut i com m’ha ajudat venir aquí”. Va donar les gràcies a la seva família, la de sang i la política, i va voler tenir un record pel seu pare mort.
Des del punt de vista del concursant, sembla que la televisió li ha ofert un espai de validació personal. I la dimensió pública sens dubte que hi ha contribuït encara més. El concurs ha suposat una eina de reafirmació. El Simón s’ha emportat molt més que un premi econòmic, perquè, pel que va dir, el programa li ha facilitat un procés de reparació i reconstrucció. Des de la perspectiva del mateix programa i pensant en l’audiència, a l’Atrapa’m si pots la història del Simón li ha servit per construir una èpica aspiracional. Trobar un relat de superació que vagi més enllà d’embutxacar-se una morterada. Hi ha aquesta pretensió d’aspirar a canviar vides. Els concursos sovint necessiten imbuir-se d’un valor simbòlic que transcendeixi el simple benefici econòmic per donar un significat més elevat a l’entreteniment.
