Després de la fulminant desaparició de Carles Puigdemont a l’Arc de Triomf al mes d’agost, un dels laments més repetits era la crisi de credibilitat que suposava aquella fugida per als Mossos. Un mes més tard, els mitjans de comunicació informen que el jutge Llarena no s’ha cregut el seu informe sobre el cas. Davant d’aquest problema d’imatge i de tants altres que han afectat la policia catalana, TV3 ha trobat la solució: Polis. És una sèrie documental que sembla un publireportatge sobre la quotidianitat de les diferents àrees del cos dels Mossos d’Esquadra.
El programa no es diu Mossos, que faria massa òbvia la propaganda. Es recorre a un terme de l’argot de carrer per fingir una distància narrativa més trepidant. En el primer episodi vam conèixer un binomi de la patrulla de seguretat ciutadana de Badalona, el Marc i la Lídia. El càsting no podia ser més acurat: eren perfectes. Sensats, competents, de vida ordenada, comunicativament hàbils, amb un ús correctíssim del català, atractius i, sobretot, sensibles i empàtics. Podrien ser els protagonistes d’una sèrie de ficció.
Polis indueix l’espectador a posicionar-se al costat dels mossos. Una lleugera música de fons en potencia l’emotivitat. La càmera se sol situar en un nivell lleugerament inferior per atribuir-los autoritat. Fan plans detall molt tancats dels seus ulls o de la boca, per intensificar el discurs. Es busca la màxima proximitat, una simbiosi emocional entre els mossos i l’audiència. S’incentiva el diàleg entre el Marc i la Lídia, fent-los reflexionar en veu alta sobre les actuacions. I en les entrevistes se’ls demana un treball introspectiu sobre l’ofici. Tant, que el programa agafa un caràcter moralista excessiu. El testimoni d’un delinqüent penedit incrementava aquesta sensació. El primer episodi peca d’una mena de “poliexplaining” sobre la vida, parlant-nos del bé i el mal i les causes que porten al delicte. Polis destil·la carrincloneria, una romantització de l’ofici. “Cada dia passen moltes coses, i poques coses passen, amb el que sabem que hi ha”, confessa el Marc. Però tot el que veiem és fàcilment digerible. Ens expliquen que estan esgotats al final de la jornada, ens parlen de la sensació de perill, del ritme constant de feina. Però Polis ho apaivaga construint un relat relaxat i naïf. D’altra banda, no sabem quin control té la institució policial sobre el contingut de la sèrie.
Polis té l’esperit d’aquells nous formats que van marcar una era a TV3 fa unes quantes dècades, però és com si no hi hagués hagut una evolució televisiva. El primer capítol era impostat, artificial, fins i tot massa esteticista, comparat amb els realities policials. És com si el programa respirés un cert sentiment de culpa sobre l’essència de les forces de l’ordre i necessités rescabalar-se fent-ne emergir una delicadesa superlativa.
El seguiment dels cossos policials és un clàssic televisiu arreu del món. Els agents acompanyen l’audiència a descobrir el costat fosc del seu país, moltes vegades construint una por al crim com a missatge subliminal. A Polis sembla que ens supliquin la confiança en els Mossos.
