Fa un parell de setmanes, els mitjans es feien ressò d’un tiroteig entre bandes de joves al barri de la Mina. L’enfrontament l’hauria originat el control del tràfic de drogues a la zona. Més enllà de l’acarnissament en l’intercanvi de trets, amb unes cent cinquanta bales en cinc minuts, hi havia una altra dada preocupant: bona part dels implicats eren menors d’entre 14 i 16 anys. Com és habitual en aquestes notícies, després de l’impacte inicial els mitjans se n’obliden, però això no vol dir que s’erradiqui el conflicte. I, amb el temps, el que semblava un cas aïllat resulta ser un problema de fons que estava latent. La prova la trobareu en els dos nous capítols de Punt de no retorn, la sèrie documental de Raül Gallego a la plataforma 3Cat, guanyadora d’un Emmy en l'última edició dels premis. Aquesta vegada, el reporter ens fa viatjar fins a Suècia i posa el focus en les bandes criminals, integrades per joves que han quedat exclosos del sistema. Hi ha nois de 13, 14 i 15 anys que es maten entre ells, a les famílies rivals, i fins i tot fan explotar cases. Cada vegada més sovint, el terror s’escampa en zones residencials. Aquests clans compten amb explosius, pistoles, fusells i han convertit Suècia en el país amb la taxa per càpita més alta de violència amb armes de foc a la UE. El primer episodi de Suècia, bandes criminals és Segregació, i va a l’arrel del problema: les dificultats d’integració d’una part de la immigració que ha anat arribant al país des del 2015. “No tothom pot ser l’Zlatan... però tots poden ser el pitjor delinqüent del barri” diu un dels nois entrevistats. El segon capítol, Menors sicaris, s’introdueix en un d’aquests grups. Aquests dos capítols tenen una certa estètica de true crime en el plantejament visual, que busca una mica l’atmosfera del nordic noir. Gallego també s’entrevista amb joves d’aquests barris més pobres que expliquen la discriminació que pateixen i els prejudicis dels quals són víctimes. També parla amb la policia, amb les dificultats que tenen per abordar aquests casos i la dimensió que està agafant aquest tipus de violència. Si heu vist la sèrie sueca La delgada línea azul (Filmin), les històries, l’entorn i els personatges us resultaran familiars. Però aquesta vegada amb la inquietud afegida no es tracta d’una ficció, encara que ho sembli.
A la sèrie, hi ha un element visualment desafiant que resulta una mica molest, i és quan els integrants d’aquestes bandes, absolutament tapats per no ser reconeguts, agafen l’arma i apunten a l’objectiu de la càmera. Qui passa a ser amenaçat, simbòlicament, és l’espectador. S’entén l’al·legoria, però és una posada en escena més aviat efectista i massa esteticista que sembla fascinar-se per aquesta violència. Hi ha un gust sibil·lí per l’agressivitat d’aquest tipus d’imatges que cauen en el parany de buscar la bellesa de l’horror en l’impacte visual.
Punt de no retorn torna a resultar màgicament oportuna i accentua la seva funció d’advertència. No us perdeu aquests dos capítols perquè, tot i que s’hagi gravat a Suècia, potser parlen més de nosaltres del que ens pensem.
