Dimecres, el Telenotícies ens exemplificava el desconcert que està provocant la informació del conflicte entre Israel i Hamàs. Al caos inherent a tota guerra s’hi ha d’afegir el guirigall tèrbol de les xarxes socials i la saturació d’imatges sense context. També les confusions instigades des de bàndols interessats a través de fake news a les quals cal sumar-hi les teories conspiratives que deixen anar suposats experts per semblar més audaços. Tot plegat ha convertit la informació de conflictes bèl·lics en un joc de supòsits i especulacions sense massa esperança de treure’n l’aigua clara. Els fets i les tragèdies se succeeixen tan ràpidament que tot queda antic de seguida i no hi ha temps per verificar. La notícia se centrava en la incertesa sobre l’origen de l’explosió a l’Hospital Al-Ahli de Gaza. I ho feia exposant un ventall de les possibles teories, complementant-les amb imatges que podien confirmar o rebatre la informació. “Tot són versions i dubtes per part d’experts i de gent que no hi entén, però que pensa i dedueix”. Aquest segon grup d’opinadors neòfits era un acurat eufemisme per referir-se a la facilitat amb la qual s’escampen tesis de gent que no en té ni idea, però sí que té un mòbil a les mans. Totes les especulacions i les imatges de recurs servien perquè el mateix espectador pogués treure una conclusió pròpia de les versions i les proves aportades sense poder confirmar res.
Però més enllà d’evidenciar contradiccions informatives, imatges enganyoses i mentides premeditades, era útil per valorar altres aspectes sobre la percepció de la guerra entre Israel i Hamàs. Com que moltes de les imatges estaven vinculades al mateix hospital, es podia veure com es percebia de manera diferent la realitat en funció de com estaven enregistrades les imatges. No era el mateix un pla a vista d’ocell, gravat des d’un dron a plena llum del dia, en un context de tranquil·litat i sense persones –una escena que relativitzava l’abast de la destrucció– que una imatge nocturna gravada amb càmera subjectiva des d’un mòbil entre crits de la gent –transmetent una angoixa terrible–. La notícia reflectia a la perfecció com les diferents imatges d’un mateix lloc, en un espai curt de temps, podien ser interpretades de formes molt diferents per l’espectador. La notícia acabava amb una reflexió: “Potser hi ha estudis d’experts independents que en puguin treure l’entrellat. Però en aquests temps farcits de fake news és probable que els qui no vulguin creure les seves explicacions no les creuran i sostindran que qualsevol prova que mostrin s’ha falsificat”. Una conclusió que ens remet a aquest caos, però també a un tipus d’espectador: aquell que només vol veure com els mitjans avalen la seva pròpia visió del món.
Les conseqüències d’un duel mediàtic confús ens acaben portant a fer notícies sobre la impossibilitat de confirmar una notícia.
