És possible que molts espectadors tinguessin present la història que explicava aquest dimarts el Sense ficció per la pel·lícula En el nom del pare, de Jim Sheridan, que es va estrenar el 1993. Aleshores, el film va commoure profundament Lorenzo Moscia, un jove espectador que, vint anys després, veient que la història continuava ressonant dins seu, va anar a buscar el seu protagonista real, Gerry Conlon, per saber com estava. El 2013 el va entrevistar en una conversa que es va allargar durant set dies i en va fer el documental En el nom de Gerry Conlon, que vam veure aquest dimarts a TV3.
Gerry Conlon i tres companys seus van passar quinze anys a la presó acusats de terrorisme. Els van atribuir un atemptat de l’IRA en un pub de Guilford on van morir cinc persones. Però Conlon i altres detinguts en aquella època eren innocents. Eren víctimes d’una policia i un sistema judicial disfuncional, viciat i cruel que buscava caps de turc per aparentar diligència i efectivitat en la lluita contra l’IRA.
En el nom de Gerry Conlon s’acosta a uns quants d’aquests homes que van passar la joventut entre reixes injustament. És un documental que es preocupa tant per la intensitat i els detalls de la història que prescindeix d’aspectes més formals. Però és precisament aquesta despreocupació per l’estètica el que delata –segurament de manera inconscient– l’avidesa de Moscia per endinsar-se en el relat. Les converses amb les víctimes d’aquest drama es desenvolupen a les seves llars. La càmera es col·loca molt a prop dels entrevistats, com si fos l’interlocutor. En el cas de l’entrevista amb Conlon, que és l’eix central del documental, la situa sobre la taula de la cuina, on s’asseuen per parlar. El protagonista no mira a la càmera sinó en direcció a Moscia. L’objectiu, doncs, capta el diàleg com si fos un espia o un element secundari. Conlon parla com ho faria en la intimitat, conversant amb un amic. Hi ha un moment en què es fa evident la confiança que ha agafat amb el director. Moscia inclou l’instant no per vanitat sinó perquè delata la impaciència i la necessitat que té Conlon de parlar, d’explicar bé la seva història quan ja la podia observar amb perspectiva.
El documental reconstrueix els fets, l’atrocitat de la detenció, les tortures i el procés judicial. I tots els obstacles perquè Conlon i la resta d’innocents poguessin demostrar que eren víctimes d’una injustícia. Són profundament commovedores les imatges de la sortida de Conlon en el moment del seu alliberament. I també les del seu amic Paddy Joe Hill. “Semblava un animal que havia estat en captivitat”, recorda la seva advocada. Unes escenes que reflecteixen el dolor, el trauma i la injustícia. A mesura que ens acostem al final, En el nom de Gerry Conlon amplia la mirada a totes les víctimes d’errors judicials i les seqüeles físiques i psicològiques que causen. El documental assenyala les autoritats responsables i, en la mesura del possible, intenta reparar el dany social que han patit. Retornar-los la dignitat, honorar la seva lluita personal i, sobretot, fer un acte de justícia amb tots ells.
