Andreu Buenafuente ha tornat a TV3. O ara hem de dir-ne al 3Cat. Ell mateix tampoc ho tenia gaire clar a l’arrencar el Vosaltres mateixos. Desconcerta haver d’anar a buscar un dels presentadors més emblemàtics de la història de la cadena a l’espai digital en comptes de trobar-lo en el prime time de la pantalla tradicional. És com si hagués tornat per la porta de servei. Ja s’entén que calen esquers perquè l’audiència faci clics a la nova plataforma, però és com si tornés Messi i el féssim jugar al Barça B.
A aquestes altures, ningú sap dir els monòlegs com ho fa Buenafuente. I no tant pel guió com per l’actitud. Una actitud desinhibida que, de fet, és la clau que fa que els engranatges del nou programa funcionin en harmonia i amb eficàcia. “La meva etapa més madura”, comenta ell amb ironia després d’una pallassada de les seves. Però aquesta és la gràcia. És aquesta maduresa la que sembla haver-lo abocat a un alliberament despullat de qualsevol artifici, de tota impostura televisiva. En aquest moment de la seva trajectòria, Buenafuente comunica veritat, que és el que percep i valora més l’espectador. Sembla relaxat, content i allunyat de qualsevol pressió. Evidencia un tarannà que té més a veure amb el joc que amb l’execució d’una feina. A l’inici del programa comenta que està una mica tip de les converses amb els artistes de sempre que estan de promoció, amb trobar-se sovint amb els mateixos famosos que ja sap què li diran. I és per això que en aquest nou format vol entrevistar persones anònimes que, prèviament, han sol·licitat conversar amb Buenafuente. I això, que des del punt de vista de l’espectador pot semblar una idea que fa mandra, acaba sent la base d’un plantejament humorístic original. “Vosaltres perquè no us veieu, però sou l’hòstia”, diu foteta recordant tota mena de comentaris inaudits que li fa la gent quan se’l troba pel carrer. A aquesta idea s’hi afegeix el factor inesperat. Suposadament, l’equip del programa ho prepara tot fins al darrer detall i Buenafuente segueix les seves instruccions per trobar-se la sorpresa en directe. I això connecta amb aquestes ganes de jugar i la recerca del divertiment personal. És la manera de treure màxim partit a l’espontaneïtat de Buenafuente, convertit en comediant, pallasso i director de pista, tot a la vegada.
La primera convidada li portava una cinta de casset enregistrada el 1996. A la gravació, Buenafuente li va dir aleshores que en el futur volia fer un programa per parlar amb la gent. Aquella conversa va ser una delícia. A partir d’aquí, tot va fluir. El decorat diàfan esdevé un espai flexible, enèrgic, mòbil, positiu, amable, sorprenent, inusual i amb sentit de la creativitat i l’espectacle. Té la durada justa i et posa de bon humor.
“Soc una mica més gran que quan vaig marxar” diu. Sí, més gran però també millor, que no sempre passa en les estrelles televisives. Saber evolucionar, en general i especialment en el món de l’humor, és un repte. I no tothom sap fer del bagatge el millor equipatge.
