El mirall de la Flora Saura
El Sense ficció d’aquest dimarts arrencava amb la Flora Saura fent la mateixa pregunta a tots els testimonis que participaven en el documental: "Quantes vegades t’has dit «No penso tornar a beure mai més»?" Tots admeten haver-s’ho repetit fins i tot cada dia. La virtut de No penso tornar a beure mai més és la gran diversitat de testimonis, tots boníssims, que expliquen la seva experiència personal. Hi participen famosos i anònims sense establir diferències narratives entre uns i altres, demostrant que les addiccions no fan distincions. L’important és que la diversitat de circumstàncies personals permeten defugir qualsevol estereotip i tòpic vinculat a l’alcoholisme. “L’alcohòlic no és només el borratxo. L’alcohòlic s’assembla més a tu del que et penses”, ens avisa Saura només començar.
El documental té una estètica molt treballada, buscant sempre un entorn càlid i bonic que abraci els protagonistes. Situa tots els testimonis en entorns tradicionalment vinculats al consum d’alcohol com bars i taules parades per menjar. Però amb una diferència: una ampolla d’aigua sempre hi és present com a beguda de socialització. És una reivindicació constant i subliminar al llarg de tot el documental. La transparència de l’ampolla i dels gots d’aigua simbolitza, en certa manera, aquesta claredat a l’hora d’explicar les circumstàncies. Tots recorden moments foscos personals, alguns de terriblement tràgics, però ho fan ara des d’una lucidesa i una franquesa diàfanes. I en alguns casos commouen profundament l’espectador. L’empatia és permanent.
Hi ha un factor clau en la manera com se’ns explica la història. La impulsora de la idea televisiva i qui fa de fil conductor, la periodista Flora Saura, parla també de la seva experiència personal. Comparteix la seva experiència amb els escriptors Daniel Vázquez Sellés i Sebastià Alzamora. Els acompanya el músic David Carabén, parella de Flora Saura, que, si bé fa de lubricant en la conversa, desenvolupa un rol que també descobrirem com a clau al llarg del documental en altres testimonis: el de la xarxa de suport. Aquest relat en primera persona de Flora Saura converteix el documental en part de la teràpia. Té alguna cosa de catàrtic.
No penso tornar a beure mai més aborda l’alcoholisme no només des de la perspectiva humana sinó també científica, mèdica, social i fins i tot cultural. Les dades i les explicacions dels experts en l’estudi i el tractament són demolidores i molt pedagògiques. Permeten comprendre l’abast del problema tant a escala individual com col·lectiva. Tenint en compte les estadístiques que es presenten, és obvi que mediàticament no es fa prou per divulgar-ho. En cap cas, però, el documental és tràgic. Al contrari. És un exercici que convida a l’autoconsciència i a la solució. I és també un mirall útil i esperançador per a qui el pugui necessitar.
