La mirada de Txell Feixas des de l’Afganistan
La periodista de TV3 Txell Feixas ha viatjat fins l’Afganistan per mostrar-nos com viu el país un any després de la presa del poder per part dels talibans. Les seves cròniques en els Telenotícies, fetes conjuntament amb Carles de la Encarnación i Iñaki Garrido, són colpidores. I ho són no només per la brutalitat de les històries sinó per la capacitat de penetrar en realitats amagades, per l’habilitat a l'hora de trobar testimonis que exemplifiquen circumstàncies socials del nou règim i que en parlen en primera persona. El que hem vist els últims dies no són postals explicant la quotidianitat general que es viu als carrers, ni convertint en notícia el perill d’informar en un context de repressió extrema, irracional i misògina.
Cada crònica és una fiblada i una sorpresa. I evidencia un treball d’investigació i producció previ exhaustiu. En la primera de les cròniques van col·locar un xador a l’objectiu de la càmera per mostrar a l’audiència com veuen el món les dones obligades a tapar-se completament. “La desorientació també és emocional”, explica la periodista. I a partir d’aquí ens endinsa en una cadena de conseqüències que expliquen l’increment de suïcidis a causa de l’aïllament i la pobresa. La mort com a últim acte de llibertat. L’equip de TV3 ha accedit a una escola de secundària clandestina i ha parlat amb professores i alumnes que, tot i posar la seva vida en risc, es neguen a renunciar al dret a l’educació. També han tornat a Bagram, la zona al voltant de l’aeroport que fa un any va rebre l’atenció dels mitjans per les imatges de desesperació dels afganesos intentant fugir del país. Ens mostren el mur que dividia la sort i la desgràcia i ara s’hi passegen amb una família que va perdre el pare allà mort a trets. També han estat en un centre d’ortopèdia de la Creu Roja. No només per parlar del drama de les amputacions sinó també de dignitat i d’humanitat, ensenyant sales d’espera on s’asseuen conjuntament civils, mujahidins i talibans.
Per fer palès l’augment dels matrimonis infantils ens presentaven un pare que ha venut la seva filla per tres mil euros, amb el compromís de lliurar-la al seu futur marit quan la criatura tingui deu anys. La càmera ens mostra la cara de la nena petita, innocent i aliena encara a l’horror que l’espera. “Volia vendre’m el ronyó però no he trobat ningú que volgués comprar-lo”, diu el pare. I aquesta frase tan sorprenent ens anticipava l’últim dels reportatges fins ara, a Herat. Homes en fila que ensenyen a càmera les cicatrius a l’abdomen. S’han venut el ronyó en el mercat il·legal de tràfic d’òrgans.
Són cròniques molt crues però plenes de sensibilitat, on es pot llegir entre línies: en les mirades dels protagonistes, en la inserció d’una imatge i en l’esforç per trobar veus femenines en una societat que les censura: professores, psicòlogues, treballadores. Recupereu la feina periodística enviada des de l’Afganistan aquests dies perquè no només és una dosi de realitat ben explicada. És un exercici de reconeixement a persones que lluiten per no desaparèixer.