El Sense ficció d’aquest dimarts, Maa-Yiem, l’extraordinària història de Jordi Sabater Pi, era un homenatge al científic. A nivell més popular, la seva figura segurament ha quedat excessivament encasellada en la troballa del Floquet de Neu, que, com ell mateix reconeixia, “era una anècdota”. El documental dona a conèixer la trajectòria de l’etòleg i el prestigi dels seus descobriments sobre els primats.
Per fer-ho, el documental recorre al complement de la ficció, recreant el protagonista al llarg de la seva vida duent a terme la seva tasca d’observació dels animals i la natura. El recurs és imprescindible per transportar l’espectador a l’esperit aventurer i explorador que envolta els naturalistes. Pel que fa a la realització i la fotografia, són dos factors clau per facilitar que l’espectador s’imbueixi de l’esperit del personatge. Transportats als paisatges de Guinea, la càmera es posa al nivell dels exploradors, es col·loca al costat del protagonista. Quan l’actor que fa de Sabater Pi treu la petita càmera de cinema per filmar els animals, a continuació se’ns introdueixen les imatges de les pel·lícules que el científic rodava. La quantitat ingent de dibuixos extraordinaris que anem veient al llarg del documental connecten amb l’entorn que se’ns va mostrant, igual que la història que relaten les llibretes atapeïdes d’anotacions. La narració en primera persona dels seus diaris encara ens acosta més al protagonista.
Les persones de l’entorn més proper de Jordi Sabater Pi van perfilant el personatge, però la manera com es van encadenant les anècdotes i com s’enllacen amb els intercanvis epistolars és magnífic. La història del Melichneutes robustus, l’ocell que semblava invisible i que es va passar deu anys cercant, és entranyable. Però el més bonic és com serveix d’excusa per aprofundir en com la investigació científica també fa créixer un vincle personal entre professionals. La música juga un paper determinant en l’emoció de la història. En els moments d’èxit o alegria del protagonista, floreix la música orquestral amb una èpica que recorda els moments d’apoteosi de Memòries d'Àfrica. Són instants d’esplendor associats al sentiment dels mateixos personatges.
Maa-Yiem intenta fer una triple funció. Per una banda, explicar aquesta extraordinària història de Jordi Sabater Pi que promet el títol. I efectivament ho aconsegueix. També fa una tasca divulgativa reivindicant la part acadèmica i els descobriments del naturalista, facilitant que l’audiència descobreixi la importància del fet que els goril·les construeixin eines o que els ximpanzés posseeixin cultura. I, finalment, el documental posa en evidència l’immens llegat científic i humà de Sabater Pi. No només tot el material científic elaborat per ell, sinó també els seus deixebles i col·laboradors. Maa-Yiem és un homenatge que intenta rescabalar l’etòleg d’una manera popular i pràctica d’una falta de reconeixement més institucional i acadèmic al seu propi país. Veure aquest Sense ficció i admirar-se amb els seus dibuixos i la seva meticulositat és una bona manera d’honorar la seva feina.
