La manipulació de Michael Moore
Dimarts el Sense ficció ens va fer partícips d’un viatge delirant a través d’un documental del nord-americà Michael Moore. Amb el sentit de l’humor que el caracteritza i també amb la seva habilitat per manipular el missatge, plantejava un recorregut per Europa buscant les virtuts d’alguns països per importar-les cap als Estats Units. A I ara, què envaïm? es planteja un repte: davant dels constants fracassos militars de la seva nació, Moore duu a terme una conquesta pacífica d’Europa per emportar-se els seus valors i sistemes de gestió. El trajecte començava a Itàlia, que semblava el paradís, descobrint la paga doble de Nadal, les vacances pagades, la baixa de maternitat i els dies lliures remunerats. Va pintar el país com la pàtria celestial del treballador. Després va anar fins a França per exhibir la meravellosa gastronomia dels nens a les escoles públiques, amb selecció de formatges inclosa en els centres de barris més desafavorits. Els nens asseguraven que no sabien què eren les hamburgueses i de patates fregides només en menjaven dos cops l’any. També lloava la sanitat pública, el gust dels ciutadans per pagar impostos i l’educació sexual progressista. A Finlàndia descobria un sistema educatiu exemplar i a Eslovènia la universitat gratuïta. A Alemanya celebrava la jornada laboral de trenta-sis hores, la classe mitjana benestant, les baixes per estrès en balnearis i s’admirava de la seva capacitat per gestionar la memòria històrica. De Portugal en valorava la política antidrogues i la filosofia policial. A Noruega quedava fascinat pel sistema penitenciari i la capacitat de perdó de les víctimes de la delinqüència. Es desviava fins a Tunísia per conèixer les seves extraordinàries clíniques contraceptives i la manera com el país protegeix els drets de les dones. I, finalment, tancava el recorregut a Islàndia per descobrir els detalls del seu feminisme precoç.
Després d’aquest recorregut per una Europa idíl·lica on no existeixen els problemes socials, ni econòmics, ni laborals, ni polítics i on fins i tot el masclisme sembla haver-se esborrat del mapa, Moore arribava a la conclusió que totes aquestes virtuts les havien inventat originàriament els nord-americans però que, per alguna raó, aquestes polítiques s’havien perdut pel camí.
Ja s’entén que des d’una perspectiva ianqui aquesta Europa de somni, aquest edèn, pugui enganyar algú. Però des de l’òptica europea el relat esbiaixat feia riure. “Evidentment, Itàlia també té els seus problemes, com tots els països, però la meva missió és collir les flors i no les males herbes”, deia Moore per justificar-se. Però amb aquest mateix criteri tendenciós, de flors també en podria collir als Estats Units.
Moore és un manipulador nat. El documentalista primer estableix la premissa que vol defensar i després selecciona només els arguments que li avalen la tesi. Ja s’entén que la seva mirada crítica en un país que enalteix el patriotisme com a valor primordial resulti una estratègia provocadora. Però el seu populisme ha acabat convertint la denúncia en un pamflet inversemblant.
