Maneres d’estimar

“És una història d’amor encara que siguem vells”, reivindica la Maria en el micròfon d’en Quim Masferrer. Dilluns, a El foraster, el presentador coneixia un matrimoni assegut en un banc de Sant Pere Pescador. En Salvi i la Maria li expliquen que es van conèixer fa trenta anys, quan tots dos eren vidus, en una excursió en autocar a Salou. “És de segundas aquest matrimoni”, diu ella enriolada. I recorden com en el trajecte s’ho van explicar tot i es van enamorar. Ara que per motius de salut han de viure separats una temporada, es truquen cinc cops al dia. Per dir-se bona nit, en Salvi sempre s’acomiada de la Maria amb la mateixa frase: “Una abraçada ben forta i deu mil petons”. I en Masferrer els deixa agafats de la mà en aquella plaça tot fent petar la xerrada. És simptomàtic l’aclariment d’ella, defensa l’amor “encara que siguin vells”. La prova de com els mitjans han perpetuat l’estereotip de l’amor com un fenomen romàntic de joventut. I també la maduresa i la vellesa com l’etapa del desamor, de l'estar-ne tip, de l’altre. “L’amor se’n va, però ella es queda!”, exclamava en Capri. I tantes altres sèries humorístiques on els matrimonis es converteixen en parelles amargades que no tenen més remei que suportar-se fins a la mort. 

Diumenge el Salvados aprofundia en les circumstàncies de la mort d’en Xavi, un noi de 19 anys, per negligència de la fàbrica on treballava. La màquina que estava aprenent a fer funcionar se’l va empassar. El programa ens convidava a reflexionar sobre les condicions laborals d’una generació de nois sense formació que treballen en feines precàries que els poden costar la vida. Però potser es va oblidar de fer una reflexió més global: les esquerdes educatives, socials i polítiques que fomenten aquests casos. Però, més enllà d’això, tant el presentador com la realització de Salvados es fixaven en un fet colpidor. La necessitat de la família del noi mort de no parlar del dolor que sentien. El cosí del Xavi va ser qui va treure el noi de la màquina que l’havia atrapat i va haver-ho de comunicar als pares: “Yo no podía demostrar debilidad a mi familia con la situación que estábamos pasando, lo mal que estábamos todos. Cómo voy a mostrar debilidad”. “No puedo hablarlo con mi familia para que no se preocupe, para que no estén pendientes de mí. Cada uno se cura a si mismo ¿sabes?” El presentador li pregunta: “Llorar, ¿a solas?” I el noi contesta: “Siempre”. La mare del noi mort, també explica: “Mi hermano no me ha visto llorar. No me gusta hacerle sufrir. Me gusta llorar sola”. I el germà d’ella, en un altre moment, ho admet: “Intentamos que no se nos note todo este sufrimiento, este dolor que llevamos cada uno. Hacemos este superesfuerzo porque cuando estamos juntos sea una velada lo más bonita posible”. Tot són maneres d’estimar. Des de la necessitat de compartir-ho tot sempre, al deure de no parlar ni plorar per no fer patir l’altre. 

Potser és una utopia pensar que la televisió ens pot fer reflexionar sobre les maneres d’estimar, de cuidar dels altres i de nosaltres mateixos. I pensar si ho fem com necessitem.