Manel Alías i un '30 minuts' diferent

Diumenge el reportatge Entre la terra i el cel: guerra de Manel Alías ens deixava colpits. No ens venien de nou ni les imatges ni la seva manera d’acostar-se al conflicte, però el seu viatge a l’epicentre de la guerra d’Ucraïna, recorrent les zones del Donbass controlades per Rússia tornava a tenir aquella intensitat narrativa que t’atrapa. El 30 minuts anava molt més enllà de la simple exposició d’uns fets. Connectava amb l’essència del periodisme clàssic d’autor segurament a través d’un fet clau que el periodista ja duia a la pràctica, més subtilment, a les seves cròniques. Alías enfoca la seva feina com un procés de descoberta personal deixant sempre un espai perquè els espectadors l’acompanyin. No és el reporter tradicional de les zones en conflicte que alliçona l’audiència i demostra estar de tornada de tot. És un periodista que comunica a través de la sensibilitat, que observa i que manté intacta la seva capacitat de sorprendre’s. Més enllà de relatar, deixa que l’espectador també s’imbueixi d’una atmosfera concreta d’inquietud o angoixa.

El de diumenge era un 30 minuts diferent. Alías es presentava parlant-nos en primera persona i la música clàssica ens introduïa a l’horror intentant buscar una poètica en la tragèdia. Un llenguatge que converteix el reportatge en exportable a l’estranger. Arreu on el vulguin veure, Entre la terra i el cel: guerra és una mena de quadern de bitàcola d’excepció. El compendi d’una experiència viscuda al llarg de múltiples viatges. Algunes de les imatges les recordem de les magnífiques cròniques enviades pel Telenotícies. Comença amb un dron obrint-se camí entre les runes de Mariúpol, sobrevolant la catàstrofe, fins que el relat torna a peu de carrer, el nivell que Alías explora i on s’interrelaciona amb la gent. “Era molt difícil assumir que aquell infern era real”, diu Alías d’una ciutat absolutament destruïda. 

Corresponsal i espectadors compartim l’angoixa. La veu d’Alías cada vegada apareix més puntualment i són els habitants, les víctimes de la guerra, els qui passen a ser els narradors. La música adquireix un segon pla molt subtil a partir del moment que veiem una àvia que demana un telèfon als periodistes i suplica plorant a la família que la vagin a buscar. Des d’aleshores serà la gent qui ens descriurà el terror i els matisos interpretatius d’una guerra. Observem les opinions confrontades, les diferents maneres d’entendre el conflicte. No hi ha una mirada única ni a l’audiència se’ns marca el camí del que hem de pensar. Són els testimonis els que ens permeten deduir les raons d’un enfrontament, el context polític i ideològic, la complexitat humana que se’n deriva. I també són els que ens permeten treure unes conclusions d’aquell drama. Tots, però, coincideixen en el patiment i la necessitat d’aturar aquell horror insuportable. 

Entre la terra i el cel: guerra no només ens parla d’Ucraïna. Ens està parlant de totes les guerres, de l’enorme cost humà i de la seva inutilitat, en un treball periodístic extraordinari que, a part de saber explicar, el que ha sabut és escoltar.