La maleïda pantalla partida
La fatalitat de l’accident d’helicòpter a Nova York en què va morir una família de Barcelona ha activat la reflexió al voltant de la tragèdia en diferents magazins matinals. A La selva de TV3 reflexionaven sobre el dol a l’escola quan, entre les víctimes, hi ha criatures. El programa va contactar amb la psicòloga Alba Alfageme perquè expliqués de quina manera es pot gestionar el trauma en aquestes circumstàncies. Mentre ella parlava a través d’una videotrucada, la realització del programa va partir la pantalla i, al costat de l’experta, ens oferien en bucle les imatges de la tragèdia. L’helicòpter volant, l’helicòpter caient al riu Hudson des de diferents punts de vista, una hèlice impactant contra l’aigua més enllà, les potes de l’helicòpter sobreeixint del riu, el procés de retirada de la cabina amb una grua, els equips d’emergència emportant-se una llitera. I les escenes s’anaven succeint a mesura que anaven conversant sobre el tema, com si el que ensenyaven no fos res especialment transcendent ni dolorós. S’entén, des de l’àmbit periodístic, el deure de mostrar aquestes imatges per donar un context informatiu a la notícia. Però fer-les servir de guarniment per amenitzar la pantalla és excessiu. Primer, perquè aquest plantejament és incoherent amb el relat de la psicòloga. Mentre s’està parlant de com abordar amb sensibilitat i responsabilitat una situació d’aquestes característiques, la televisió fa tot el contrari: recrear-se en la part més crua de la fatalitat. Segon, perquè per la simple lògica de la proximitat aquestes imatges poden ser especialment feridores per a familiars i persones properes a les víctimes. Els espectadors estem molt bregats en veure escenes terribles a la televisió, però quan estàs vinculat a les persones afectades aquelles filmacions esdevenen especialment traumàtiques. No és que no s’hagin d’emetre, però s’ha de fer des de la responsabilitat informativa, i no amb finalitats de reclam mediàtic, que és l’objectiu de la pantalla partida. Aquest recurs va ser, originàriament, un invent de les televisions privades. És molt útil per captar l’atenció de l’espectador només amb un cop d’ull, sense necessitat d’haver d’escoltar el que diuen els presentadors o, ni tan sols, haver de fer l’esforç d’entendre de què parlen. Quan les escenes són tràgiques fins i tot distreuen l’atenció del relat, provoquen una dissociació del missatge. Emetre imatges en bucle d'una tragèdia o d'un fet violent és un acte televisiu insensible i morbós, i les televisions públiques n'haurien de ser conscients. Abans d’imitar els recursos de les cadenes comercials convé reflexionar sobre el seu sentit i el perquè. I tenir en compte, en cada cas, si és adequat o no, en comptes de convertir-ho en una inèrcia televisiva. Si com a professionals del periodisme hi ha una preocupació per saber com es gestiona el dol i el trauma, potser cal aplicar-se la mateixa sensibilitat.