Dilluns a la nit s’estrenava El mal invisible, la nova dosi d’assassinats i truculències per compensar el final de Crims. La nova sèrie relata les misèries policials d’una Barcelona confinada per la pandèmia mentre s’investiguen els assassinats en sèrie de persones sense llar. La història està inspirada en fets reals, una etiqueta que ja sembla obligatòria per vendre qualsevol producte audiovisual.
El millor d’El mal invisible és la morterada que s’han estalviat en la contractació dels extres. Retratar una ciutat buida té, a més, molta força visual i ens connecta amb una època i una realitat que ara sembla un malson. L’element de pes de la sèrie és l’elenc protagonista: David Verdaguer, Àngela Cervantes i Àlex Brendemühl com a tripleta central és un bon reclam. Però, malauradament, només és això, un reclam. A la pràctica, tot trontolla. Un guió nefast i una mala direcció han condemnat els actors a una interpretació molt fràgil. Hi ha càstings que poden salvar una sèrie mediocre. Però també hi ha sèries dolentes que poden ensorrar uns bons intèrprets. I aquest és el cas. Hi ha un problema de to i d’impostació. La sèrie pretén imbuir-se d’una foscor i d’un ambient emocional opressiu i tèrbol per nodrir-se de misteri. Però han responsabilitzat d’aquest pes els protagonistes. Verdaguer, Cervantes i Brendemühl han de forçar aquesta actitud desassossegada arrossegant-los a una afectació que no els juga a favor. Els diàlegs rematen la feina. Estan plens de tòpics i se sent el so del teclat de l’ordinador dels guionistes escrivint-los. Els actors sembla que esperin el torn per parlar. I els secundaris estan tan estereotipats que fan que la sèrie ja estigui passada de moda abans d’estrenar-se. Els guionistes han fet impossible que l’espectador estableixi vincles d’empatia amb els personatges. Les seves vides t’importen més aviat poc. La història del fill de l’inspector en cap i la seva veïneta ballarina és rematadament ridícula. La seva eficàcia com a pintors de parets és de les virtuts més delirants que hem vist en trames d’adolescents. Hi ha plantejaments de guió absurds i naïfs, que converteixen el sensellarisme en un conte de Dickens adaptat a l’època moderna. A més, hi ha un problema evident de sonorització que dificulta que puguem entendre part de les intervencions.
El guió és fallit. L’ús dels flashbacks és tan simple com barroer. És l’únic recurs que han trobat per donar bagatge als protagonistes, plans i ensopits. No sents cap inquietud per saber qui és l’assassí perquè no has de sospitar de cap dels personatges que t’han presentat. El divorci del Quique està tan justificat que no et planteja cap dilema. La suposada tensió sexual entre el Quique i la Marga hi devia ser en aquell sopar de Nadal, perquè després es desintegra gràcies a l’atmosfera depressiva. I fins i tot l’inspector milionari Quim Vilana sembla indiferent a la seva pròpia trama. Contradient el títol, el mal de la sèrie resulta bastant visible.
