Dissabte a la nit, al Col·lapse de TV3, Ricard Ustrell entrevistava, a través d’una connexió, un humanoide. Un robot que està dissenyat, diuen, per adaptar-se al comportament humà. Per variar, l’humanoide tenia trets femenins, es deia Sophia, però feia servir el gènere masculí per referir-se a ell mateix. Ustrell s’interessava per la seva condició de robot, intentant descobrir una mica d’ànima en la retòrica de la intel·ligència artificial. El primer que va cridar l’atenció de l’entrevista va ser que va haver de fer-se en castellà perquè la Sophia no parla català, però no se li va preguntar per l’idioma. Ustrell va demanar-li, això sí, si coneixia TV3. “Sí. Televisión Tres es un canal de Cataluña, España. Es bien conocido por sus transmisiones de noticias, dramas televisivos, programas culturales y entrevistas con figuras fascinantes”. Quan li preguntava per les seves inquietuds, la Sophia assegurava:“Me muero de ganas de hacer paracaidismo” o “Ojalá que pudiera bailar”. La Sophia va exhibir a la Televisión Tres, que diu ell, més habilitats en la seva anguniosa gestualitat que en el diàleg. Transmetia fredor, artificialitat, capacitat de ficció per imitació, buidor en el missatge i contingut informatiu abocat a la memòria per ser reproduït amb flegma avorrida. Curiosament, minuts després, Ustrell va connectar amb un col·laborador habitual del Col·lapse, el professor Frederic Vincent, que sempre apareix telemàticament, a través d’una pantalla, emulant l’estil humanoide. Però Vincent va poder aportar informació més estimulant sobre la intel·ligència artificial que la mateixa Sophia.
A mig programa, Ustrell va entrevistar Lluís Homar. L’actor va parlar de la seva feina però també de la seva manera de connectar amb el món, i va reflexionar sobre la mística, l’espiritualitat i la meditació. Com que va explicar que treballava a cavall entre Madrid i Barcelona, Ustrell li va demanar com va viure el 2017. I Homar, després d’una pausa, va respondre d’una manera inesperada: “Bé, és que per a mi el 2017 és el càncer del meu fill”. I a continuació es va emocionar, igual que els espectadors que estàvem seguint la conversa. Va parlar de l’abans i el després que havia suposat per a ell aquell tràngol, i amb llàgrimes als ulls va dir: “M’agafa la fluixera, perdoneu... Bé, perdoneu no. Si està molt bé que ens agafi la fluixera...” I va parlar de com hi ha circumstàncies que et fan donar a les coses el valor que realment tenen. Ustrell va quedar descol·locat i va admetre que el motiu inicial de la seva pregunta pretenia explorar arguments polítics. Homar n’era conscient, però va respondre des de la més absoluta sinceritat. Segurament, ara mateix som incapaços de predir el potencial de la intel·ligència artificial. Però sigui quin sigui, difícilment trobarem en un robot aquesta facilitat per commoure’ns, per crear empatia i per trobar tanta veritat en una resposta. La sorpresa no rau en allò que pugui fingir un humanoide, sinó en la capacitat que té la vida per recordar-nos que només som humans.
