L’últim gran xou de Jordi Cañas

Dimarts a la nit, en el debat electoral per les europees, la tristor cromàtica del decorat ja anticipava l’agror que acabaria tenint el programa. El to gris del terra, el blau bandera i el granat funcionarial transmetien la càrrega feixuga de la política més freda i anodina. L’arrencada atropellada i confusa de Girauta va ser premonitòria també d’un espectacle absurd. Xavi Coral va donar-li el primer torn perquè encetés la dinàmica de les preguntes entre candidats. El de Vox va intentar llegir una frase dels seus apunts per dirigir-se a Javi López, però l’home no trobava el text, després s’entrebancava llegint-lo, va intentar rectificar i, al final, va semblar llençar la tovallola llegint unes paraules a la babalà. Un mal inici per a un debat format per un grup eclèctic de candidats que fins i tot semblaven estranys entre ells: “És el primer cop que la veig”, es va justificar Asens abans de dirigir-se a Eva Poptcheva, del PP. 

El debat es va caracteritzar per l’agressivitat de Jordi Cañas. El treien de polleguera les dinàmiques més òbvies del joc i li donava un aire dramàtic absurd. Es va molestar per un senyal que li va fer Coral perquè fos breu en la seva intervenció i va esclatar esbroncant el moderador: “¡Pues déjeme! ¡Pero que no me interrumpas cuando llevo dos minutos y cuarenta y cuatro! ¡Y no me suméis el tiempo, que estoy discutiendo con Xavier Coral”, i sarcàstic engegava a l’equip del programa: “¡Acabad el tiempo si queréis! ¡Dale! ¡Dale al cronómetro!”. Coral va mirar d’explicar-li la dinàmica dels blocs i Cañas insistia a lamentar com l’havien interromput. “Le agradezco que gestione mi tiempo, pero deje que lo haga yo”. Coral va donar pas a Girauta pensant que el de Ciutadans ja havia acabat i, aleshores, va saltar una altra vegada: “¡Pero si no he acabado!”. I el moderador li va retornar la paraula. Però aleshores Cañas no la va voler: “¡No! ¡Ya he acabado!” Una rebequeria impròpia d’un adult. A continuació, i posant en pràctica els mètodes apresos al mateix partit que Cañas, Girauta també va posar en dubte el control del temps: “¡Pues al final que hablen ellos, porque esto está trucado para que cuando hablemos nosotros nos interrumpan y tengamos que defendernos”. La teoria de la conspiració per acabar de rebentar el debat. Cañas mostrava displicència a l’hora de fer referència a la resta de companys del debat, evitant pronunciar-ne el nom o el partit: “El que aconseja que la gente se fugue”, deia per referir-se a Sarri. Girauta, crispadíssim, no es quedava curt a l’hora d’interpel·lar els candidats: “¿Disfrutasteis mucho el 7 de octubre con las violaciones?”, li demanava a Irene Montero.

Teòricament, l’interès televisiu de qualsevol debat electoral radica en l’intercanvi d’idees i, sobretot, en la capacitat per establir un diàleg constructiu. És un espectacle que, en essència, hauria de servir per fer veure a la ciutadania les dinàmiques de la democràcia i contribuir a una certa transparència. Però el que vam veure va ser l’espectacle de la política feta a la desesperada, l’últim gran xou de Jordi Cañas.