Amb l’amor no n’hi havia prou
Adoptats. Amb l’amor no n’hi havia prou, el Sense ficció de TV3 d'aquesta nit de dimarts és colpidor, perquè ens fa partícips d’una realitat que ha conviscut amb molta naturalitat entre nosaltres. Ens evidencia que potser no hi havíem dipositat la mirada adequada. El punt de partida és excel·lent i parteix de la voluntat d’analitzar un fenomen que vam viure a Catalunya: més de 13.000 infants van arribar al nostre país amb el boom de les adopcions internacionals, entre el 1998 i el 2015. Les dades situaven Catalunya com un dels països capdavanters al món en aquest tipus d’adopcions. Ara, la majoria d’aquestes criatures adoptades ja són persones adultes i el documental els pregunta com han viscut aquesta situació i com han sigut les seves vides fins ara.
El documental els dona veu perquè ells mateixos expliquin la seva experiència. I és a partir de tots els casos individuals que l’espectador en pot treure una conclusió. Són històries diferents amb molts punts en comú, algunes amb un cert regust agredolç. És bonic el plantejament visual. Cadascun dels testimonis entra en escena portant una fotografia seva de quan eren petits, del moment en què van ser adoptats. S’asseuen al costat de la seva imatge, evidenciant el pas del temps i com han canviat. Hi ha una certa poètica en aquesta idea, perquè malgrat el dolor que alguns expressen, hi ha també optimisme i positivitat. El càsting de testimonis és excel·lent, no només per la seva capacitat de comunicar sinó també per com expressen els matisos i s’obren emocionalment per parlar de sentiments molt íntims. És commovedor, també perquè alguns s’expressen amb una contundència que trenca l’aura de condescendència i èpica que es diposita a vegades, des de la ignorància, sobre les adopcions. La famosa “segona oportunitat”, gairebé com un premi que s’atorga a aquestes criatures. Però el procés no està exempt de patiment, de dubtes sobre la identitat i d’interrogants amb els quals no és fàcil conviure.
Adoptats. Amb l’amor no n’hi havia prou és valent i sensible. I a través dels seus protagonistes mostra també les esquerdes d’aquest sistema d’adopcions, de la part que no s’explicava, de les atrocitats que es produïen en els tràmits, les separacions dels germans. També cau el mite de l’abandonament, per delatar enganys o retirades de custòdia cruels en benefici de les transaccions econòmiques. Exposa la complexitat de les seqüeles a nivell de salut d’algunes adopcions a Rússia o Ucraïna. El testimoni del Toni i l’Ophelie és demolidor, perquè tenen el coratge de mostrar la part més traumàtica de les adopcions i, malgrat tot, explicar-ho des de l’amor als fills.
Val la pena veure’l, perquè Adoptats. Amb l’amor no n’hi havia prou serveix per enfocar millor una realitat que teníem una mica distorsionada. És com reobrir una ferida que semblava cicatritzada, que gairebé ni es veia. Però que els protagonistes ens recorden que la cicatriu, de vegades, encara cou.
