L’altra cara del terrorisme

Víctimes dobles, el documental de dimarts al vespre a TV3, tenia una arrencada potentíssima. Sobre unes pel·lícules familiars antigues on es veien un nen i una nena jugant, la veu d’una dona recordava amb emoció com eren aquelles criatures. “El Jordi tenia nou anys. Era un nano molt alegre i molt guapo i li encantava el futbol. [...] La meva filla Sílvia tenia catorze anys. Era encantadora, feia ballet i era molt amiga de les seves amigues”. El Jordi i la Sílvia van morir a l’atemptat d’Hipercor. També hi va morir la germana de la dona que ens parla, la tieta dels nens, que els acompanyava. I a poc a poc anem descobrint la vida del matrimoni després de la tragèdia i l’esforç per tirar endavant malgrat un dolor que, després de trenta-sis anys, encara és palpable i profund.

Víctimes dobles ens mostra l’altra cara del terrorisme. Aquella de la qual ja no es parla quan l’atemptat desapareix dels telenotícies. “Per als familiars, l’atemptat d’Hipercor és present cada dia de la resta de la seva vida”, explica una psicòloga especialista. El documental fa una mirada transversal a múltiples atemptats, buscant aquesta quotidianitat terrible a la qual queden sotmeses les persones que els han patit. Diverses autories, diferents moments històrics, múltiples circumstàncies personals i familiars. Però observes que el dolor de les víctimes és exactament el mateix, les seves necessitats són semblants i el pes que carreguen és compartit. En pantalla, tots ells tenen al darrere una cortina negra que fa present aquest dol que cobreix les seves vides. Un dels fets més impactants del documental és descobrir la història personal de Robert Manrique, un home que hem vist centenars de vegades a la televisió. Un defensor incansable dels drets de les víctimes del terrorisme des que ell mateix va quedar ferit en l’atemptat d’Hipercor. Les inèrcies mediàtiques l’han convertit en un home que sempre hi és després de cada tragèdia, reivindicant l’atenció a víctimes i familiars. Però mai havíem conegut com va arribar a desenvolupar aquest rol i en què ha consistit la seva feina durant tots aquests anys. L’hem vist exercir de portaveu, en telenotícies, en magazins d’actualitat, en especials en directe, en espais de debat... Tenim clar el seu discurs però no com funciona la seva batalla diària. Víctimes dobles ens descobreix com la política ha intentat manipular les associacions de víctimes, com els seus representants han resistit a atacs i amenaces. Ens expliquen els vincles de solidaritat que han establert entre associacions, al marge de l’escàs suport de les administracions. El testimoni de Pilar Manjón i de tot el que va haver d’aguantar després de l’11-M fa esgarrifar. El documental fa emergir la part més mesquina de la política: la que ignora, la que atemoreix, la que aixafa, la que silencia. És un retrat molt cru sobre la revictimització però també sobre les greus mancances d’unes administracions insensibles.