Dilluns, al Telenotícies vespre, van tenir l’encert de fer-nos viure en directe l’eclipsi de Sol que s’ha observat des dels Estats Units. Primer van anar mostrant les imatges prèvies a l’eclipsi total i al moment culminant van connectar amb la corresponsal Lídia Heredia que era a Erie, a Pensilvània, en un dels punts de divulgació establerts per la NASA. Vam descobrir Heredia ja a les fosques, fascinada i amb un somriure mirant al cel. “Els núvols treballen al nostre equip, Toni! Estem veient a ull nu aquest eclipsi de Sol, estem veient aquesta corona perquè la Lluna s’ha menjat completament la forma del Sol”, ens anunciava. Heredia va relatar com havia sigut la transició. Va descriure la foscor sobtada i la baixada de la temperatura. “Estem vivint una experiència per recordar tota la vida”. Va explicar-nos com ens havíem perdut el moment de sorpresa i l’esclat de la cridòria. També la sensació de comunió i experiència compartida dels presents. Va fer una reflexió molt bonica: “Et sents molt petit, però a la vegada et sents gran i formant part d’una cosa important”. Fins i tot es va excusar per no mirar a càmera: “És bastant difícil deixar de mirar això”. I, de cop, vam veure com tornava a il·luminar-se l’escena i la gent del seu voltant, com ella, semblava molt contenta.
La connexió va tenir la naturalitat i l’espontaneïtat que sempre han caracteritzat la periodista. I la serenitat que permet treballar des de la felicitat. Com en un eclipsi, quan s’alineen les circumstàncies, obtens la garantia de l’eficàcia. Presenciar un eclipsi total de Sol a través de la tele et pot deixar una mica fred. L’alegria d’Heredia, en canvi, va encomanar-nos les sensacions de viure-ho. Ens va contagiar la seva felicitat.
En la crònica posterior que la periodista va preparar per a la roda de notícies del 3/24, va seleccionar declaracions de persones que van presenciar l’eclipsi en directe. Tot relat periodístic basat en l’observació sovint demana temps d’espera i habilitat per interaccionar amb l’entorn. I Heredia ho va encertar de ple. Va descobrir que un dels astrònoms nord-americans de la NASA tenia cops amagats i li va cantar, al micròfon de TV3, El desembre congelat. Són aquelles perles que només es troben quan s’és audaç en la recerca. Però el millor van ser les persones que va triar perquè expressessin les seves sensacions. Un home gran força malalt, en cadira de rodes i connectat a una bombona d’oxigen, va exclamar: “Aquest món és ple de bellesa!” Heredia va buscar exemples que connectessin amb l’emoció. Reunions de fills adults amb les seves mares, àvies contentes d’haver estat testimonis d’aquell fenomen. A les set del matí, Jaume Freixes recollia la crònica d’Heredia: “Tornem a la Terra i la realitat continua sent molt dura”, anunciava per parlar-nos de Gaza. És cert, la realitat no ens la podem estalviar. Però s’agraeix el regal periodístic de la corresponsal. Heredia ens va transportar a un instant ple d’humanitat, de felicitat còsmica, que, a la televisió, costa molt de trobar.
