Juana Dolores revoluciona el 'Més 324'

Dilluns a la nit, en el tram final del Més 324, Xavier Graset entrevistava l’escriptora i actriu Juana Dolores per la publicació del seu llibre Rèquiem català. Graset el presentava com “un artefacte polític i artístic" que, pocs segons després, tindria unes conseqüències explosives. “Què tal?”, li va demanar innocentment Graset a la convidada. “Després d’ahir, què vols que et digui? La veritat o la mentida? Estranya, per ser a la televisió pública que valida Junts i que valida Trias”. Va ser l’inici de múltiples atzagaiades contra TV3, Xavier Trias, el periodisme i el poder. Va retreure que li haguessin anul·lat una entrevista anterior, va desitjar que caiguessin meteorits sobre un parell de persones, va lamentar l’ostracisme a què l’havien condemnat els crítics, es va plànyer de l’apatia social i política i va comminar a desmuntar la catalanitat institucional orquestrada per les classes dominants. També va qüestionar Graset i el sou que cobrava: “Jo no entenc com un presentador de TV3 no els hi diu als polítics que s'espavilin, perquè és un pati d’escola! Per què no els hi dius als teus tertulians, que no sé si els esculls o te’ls imposen...?” Graset va aguantar el xàfec amb calma, va intentar debades evitar que fes servir l’insult i va procurar dialogar-hi sense mostrar neguit ni enfadar-se. “Estem sotmesos a un control...”, va argumentar el periodista.“¡Sáltatelo como yo lo estoy haciendo ahora! ¡Saltároslo! ¡No me expliques vuestra vida!” “Què més? Perquè si tot ho fem malament i tot està cagat i pixat...”, li va dir Graset. “Doncs venir aquí a cagarse en todo”, rematava l’escriptora. Amb el seu míting abrandat, Juana Dolores no només assenyalava els poders fàctics sinó que també va delatar, potser menys conscientment, la confusió i les fragilitats actuals de les esquerres. Graset li va continuar parlant del llibre. La seva aparent tranquil·litat va aïllar l’arrogància i bel·ligerància de l’escriptora deixant que aquella intervenció quedés com un acte individual i irreverent i no com la consumació d’una provocació. El presentador la va convidar, amb un somriure indulgent, a llegir un poema. Juana Dolores ho va fer amb intensitat i de manera impecable. Després d’aquella arenga, el significat del poema guanyava vigor. Graset semblava escoltar-la amb calma. El poema es va fer llarguíssim. Després, va acomiadar cordialment l’escriptora i el plató va quedar en penombra. Va ser el final d’aquella performance improvisada, valenta i disruptiva. Juana Dolores es va aixecar de la cadira, va buscar l’encaixada amb el presentador i va marxar. El periodista es va quedar sol assegut a la cadira. El final va tenir alguna cosa de poètica. Potser alguns espectadors se’n van anar a dormir pensant que l’autora havia sacsejat la seva consciència. D’altres, amb la sensació divertida d’haver vist un espectacle inaudit que no s’esperaven. Però, sens dubte, tots vam ser testimonis d’un acte promocional del llibre molt econòmic i terriblement eficaç.