Diumenge a la nit TV3 va oferir l’especial informatiu La guerra eterna sobre la guerra i l’escalada extrema de violència entre Israel i Hamàs. Un programa que, com va dir Raquel Sans a l’inici, “és d’actualitat però també de reflexió”. Segurament, aquest segon objectiu és el que demanava l’audiència després d’una setmana d’imatges d’una crueltat atroç. Una altra vegada –i tant de bo fos així més sovint–, la televisió pública va poder lluir un dels seus pilars més forts: l’equip de la secció d’internacional. Des dels enviats especials a la zona, els corresponsals a Israel i repartits arreu del món, fins als que poden oferir una anàlisi amb coneixement de causa des dels estudis. Joan Carles Peris, Raquel Sans, Albert Elfa, Geni Lozano, Domènec Subirà, Toni Cruanyes, Roser Oliver, Xesco Reverter, Joan Roura, Manel Alías... tots tenen o han tingut un bagatge com a corresponsals i s’han enfrontat a situacions informatives complexes i tràgiques. I això dona sempre una mirada, una expertesa a l’hora d’acostar-te a la realitat, que l’espectador valora i agraeix. Una vegada més, la roda de corresponsals des de diferents punts del món servia per entendre l’actualitat des d’una perspectiva global. La taula d’analistes de la segona part del programa va facilitar la reflexió que Raquel Sans anunciava a l’inici.
Els testimonis i els breus reportatges que van aportar van ser colpidors. Des del de Kayed Hammad, un palestí que es negava a moure’s de casa seva, fins a les mares israelianes que tenien els seus fills segrestats per Hamàs. Sorprenien per la seva insòlita serenitat. El testimoni d’un noi que va sobreviure als atacs del festival Supernova, però, ens servia per intuir la raó i la profunditat del trauma: “Sento que ja no m’emociono, que ja no puc sentir cap tristesa. Res...”.
Les explicacions de Joan Carles Peris des del plató, acompanyant-se de mapes i gràfics, van ser molt pedagògiques pensant en l’espectador menys bregat en els detalls del conflicte. El reportatge de Joan Roura sobre els orígens de Hamàs era completíssim, però per a un espectador neòfit en la matèria era impossible assimilar tanta densitat d’informació condensada en tres minuts. L’expertesa en algun moment pot fer perdre de vista les necessitats reals de la divulgació televisiva.
Ara bé, en aquest especial hi va haver un aspecte, per descomptat secundari, que et distanciava de l’anàlisi: un exercici una mica matusser de promocionar les diferents plataformes de la televisió pública. Raquel Sans donava pas a una crònica per promocionar els continguts digitals del 324.cat. I Toni Cruanyes va passar el relleu de la cobertura des de Jerusalem al seu company de Catalunya Ràdio, Manel Alías, com qui traspassa un regnat. Ja s’entén que la Corporació ha d’estimular les sinergies per recrear aquest imaginari d’una gran factoria de continguts. Però s’han de trobar plantejaments visuals i narratius que lubrifiquin amb més naturalitat aquesta estratègia perquè queda una mica forçat. Ni tan sols els periodistes semblen còmodes amb aquestes iniciatives per potenciar la marca. Si grinyola, no suma, sinó que resta. I la millor marca de TV3 sempre ha sigut el servei públic i no aquesta endogàmia autoreferencial tan postissa.
