La història de l’Anita

Dimarts a la nit, el Sense ficció estrenava Anita. La miliciana tenia nom. El documental té una característica molt bonica i poètica. Tota la història, amb diferents capes narratives, es desenvolupa a partir d’una sola imatge. És la fotografia d’una noia enfilada en una barricada, que somriu i enarbora una bandera de la CNT i la FAI durant la Guerra Civil. La imatge de la noia s’ha convertit en una icona de l’anarquisme i de l’empoderament femení. I el que fa el documental és omplir de significat una icona que, com tantes altres icones, té el risc de convertir-se en una imatge desposseïda del seu veritable valor. Per tant, el documental reconstrueix la història de la noia protagonista i de qui la va retratar. 

Anita. La miliciana tenia nom s’elabora gairebé com un tapís, del qual primer només tenim diferents troques de fil, que s’han de descabdellar i després anar trenant entre elles. Hi ha la madeixa que porta a descobrir el fotògraf, l’Antoni Campañà, arran del treball amb el seu fons per a l’exposició del MNAC el 2021. Les motivacions i inquietuds de l’autor, l’anàlisi de la seva mirada i les implicacions tècniques darrere de l’instant de prémer l’obturador de la càmera. També hi ha la troca històrica, que permet entendre el context, el significat polític i social, el moment que vivia la ciutat de Barcelona i la vida de les Rambles, les implicacions d’aquella reivindicació. També explica el valor dels detalls de la imatge, com la roba que porta la noia, el llaç que duu a la cintura i el seu gest. I finalment, la madeixa de la protagonista, que té a veure amb el deure de seguir el rastre d’uns altres fils. És la part més emocionant de la investigació. Qui és aquella noia, quines eren les seves circumstàncies i els seus ideals, com va arribar fins allà i què se'n va fer, d’ella.

I a partir d’aquestes tres faixes de cotó es construeix el documental, i en la composició hi intervenen factors com l’atzar, la consciència creativa, el talent narratiu i la investigació històrica. A mesura que es va teixint el procés i se’n cusen els fragments, es va construint una certa intriga per la noia protagonista. Potser, pel que fa als tempos narratius, li atribueixen la identitat massa de pressa, gairebé no hi ha temps de construir un cert suspens. Però, tot i això, el documental sap mantenir les ganes de l’espectador de descobrir-ne la història. Anita. La miliciana tenia nom és valent perquè s’atreveix a fer l’anàlisi teòrica de la imatge, confiant plenament en el desig de saber de l’audiència. I a poc a poc, amb la manera com van apareixent els personatges, els seus descendents, els encreuaments de testimonis i experts, arribes al final del documental, a la culminació de tot el trenat de fils i descobreixes el tapís sencer. I de com aquella imatge inicial és plena d’un nou significat molt més ric i emocionant. I constates la bellesa del procés i del resultat final.